Suïcida’t! (virtualment)

Ahir, tot parlant sobre Facebook, vaig comprovar com una de les queixes més habituals dels seus usuaris radica en la poca protecció de la privacitat. I és que les eines dos punt zero (millor dit, les companyies que se’n fan càrrec) també cometen abusos, segons creuen part dels usuaris.

Com en molts d’altres serveis, mai hi ha cap problema un cop hi has entrat, tot és fàcil, ràpid, gratuït i extraordinari.

Les queixes, però, venen quan tens un entrebanc i decideixes anar-te’n. Els usuaris que han estat un temps inscrits a Facebook i en volen sortir, de segur tenen les seves bones raons. Donar-se de baixa és relativament fàcil, unes poques confirmacions i apa, ja ets fora.

Però, com vaig comentar ahir, aquí ve el joc: Què significa donar-se de baixa d’una xarxa social?

Molts creiem que sortir-ne per sempre significa emportar-nos-en també les dades personals, les fotos i tot el que hi hem deixat.

Error.

Donar-se de baixa d’una xarxa social significa que perdem la identificació com usuari i que, per tant, no hi podrem tornar a entrar, però les nostres fotos, dades… la nostra petjada, vaja, es queda allà. Això segurament no soluciona el nostre problema, al contrari, l’engrandeix (ja que, sense compte d’usuari, no podem modificar les nostres dades).

Així doncs, què fer?

La xarxa, com sempre, ha donat varies solucions: Una d’elles, Web 2.0 Sucide Machine

Cansat de la teva xarxa social?Allibera’t dels teus nous amics amb Web 2.0 Suicide Machine! És ràpid, segur, intel·ligent…

Així de bé es ven aquesta utilitat amb la que, en menys d’una hora, podem esborrar el nostre rastre de Facebook, MySpace, Twitter i LinkedIn.

Segons diuen, ja ho han fet més de 30.000 persones i nou vegades més ràpid que amb un “suïcidi manual”. Així doncs, comprovem que anar-nos-en sense deixar rastre és possible, però al menys per ara, cal recórrer a ajuda externa, les pròpies xarxes socials no ens ho faciliten gens.

Aquí ho teniu: Web 2.0 Suicide Machine (suicidemachine.org)

Fonts:

Web 2.0 Sucidie Machine (en anglès)

Google Search (Google Inc.): Borrarse definitivamente de facebook (resultats en castellà)

Facebook, el nou modus vivendi (I)

He de reconèixer que a aquestes alçades se’m fa difícil parlar-ne. He estat uns quants mesos comentant notícies i impressions sobre tecnologia dos punt zero i, en canvi, no he dedicat cap post per parlar exclusivament de la principal porta amb la que, alguns sense saber-ho, ens endinsem a la nova Societat en Xarxa: el popular i (quasi) omnipotent Facebook.

Un dels interrogants que em plantejo és per on començar. Fent cas del que, de moment, he pogut sintetitzar a través de l’estudi (i agraint als que hi heu participat) un estrepitós (encara que no sorprenent, d’altra banda) 97% dels enquestats assegura que coneix aquesta xarxa social. Aquestes dades són quasi idèntiques a totes les franges d’edat, només comparables amb el portal de vídeo YouTube, que també obté un resultat idèntic.

Pel que fa a la seva utilització, un elevat nombre de gent admet haver-lo emprat, xifres que, en aquest cas, representen un no menyspreable 89% (aquí YouTube guanya escassament amb el 93%).

Així doncs, Facebook és la xarxa social més coneguda i usada, i per golejada. Observeu els gràfics següents i compareu la presència de Facebook (circumval·lada en verd) amb la d’altres xarxes socials (rodejades per una línia taronja discontinua). Les xifres parlen per si soles.

Cliqueu-hi per veure-la a tamany real.

Cliqueu-hi per veure-la a tamany real.

Arribat a aquest punt, i ja tenint clar que quasi tots coneixem aquest fenomen (xifres i notícies conclouen que Facebook, més que un web 2.0, és un vertader fenomen), potser caldria recordar que aquest popular servei és una xarxa social. Per començar, doncs, caldria explicar què és això d’una xarxa social.

Com s’intenta resoldre en el Document de Síntesi, l’anomenada societat 2.0 és allò que es deriva de l’actual conjuntura de la societat en xarxa. Aquesta, però, no deixa de ser un paradigma del qual se’n poden extreure multiplicitat d’usos. Amb les noves eines tecnològiques podem cercar i escoltar la música que vulguem allà on sigui, intercanviar experiències i coneixements amb una bitàcola (un bloc, vaja) o, fins i tot, crear una vida paral·lela a la xarxa (heu vist Matrix? Us sona Second Life?).

Doncs bé, dins aquest univers (que, tal i com passa a Matrix, a vegades costa distingir si és real o no), Facebook s’encabiria com una eina , tal i com el seu hiperònim indica, perquè l’usuari final creí la seva pròpia xarxa (o sigui, contactes d’acord amb les seves preferències) social (un mur de “relacions públiques”).

De les moltes que se’n pot enorgullir de tenir, una de les claus d’aquesta xarxa social és que, a part de ser la més usada a nivell global, amb ella podem realitzar gran quantitat d’activitats, i compartir-les. A Facebook se’ns permet publicar dades personals valuosíssimes, des del nostre nom sencer, fins al número de telèfon o les nostres preferències polítiques.  I tot això en menys d’un minut: el correu electrònic, el nostre nom, el gènere, l’edat (que ningú comprovarà) i la tria d’una contrasenya; això i un clic és l’únic que cal per ser-hi dins. Fàcil, oi?

El 69% dels enquestats admeten que eines 2.0 com aquesta xarxa social (a la qual, la majoria respon estar-hi inscrita) els han servit per comunicar-se amb més facilitat. I és que Facebook permet en tot moment escriure el que pensem, i  fer-ho saber a les nostres amistats (o a tota la xarxa); compartir enllaços; publicar fotos o vídeos de manera il·limitada, així com comentar o “etiquetar” les cares en imatges alienes; convocar esdeveniments; jugar i publicar els resultats; inscriure’ns o crear grups de suport i fins i tot, trobar feina.

Cliqueu-hi per veure-la a tamany real.

Agradi o no, doncs, cada cop és més evident que no podem viure d’esquena a una realitat. Hi ha qui opina que Facebook no serveix per res, alguns diuen que és una moda passavolant i excusen el estar-hi inscrits “perquè un dia volien veure unes fotos d’un amic i…”.

El futur d’aquest fenomen no es pot predir amb exactitud. Tanmateix, podem observar algunes xifres que ens fan veure la magnitud dels fets. Segons dades oficials, a dia d’avui, Facebook l’integren més de 350.000.000 d’usuaris. Per fer-nos-en una idea, si la xarxa social fos un país, seria el tercer més poblat del món, només per darrera de la Xina i l’Índia (uns 1.300 i 1.200 milions d’habitants respectivament) i per davant dels EUA (uns 310 milions).

Aquestes dades, agafen més magnificència si tenim en compte que la taxa de penetració mundial (és a dir, la població amb accés a la xarxa) és del 25,6% (aproximadament 1.700 milions de persones, en dades del setembre de 2009). Així doncs, un de cada cinc habitants del planeta amb accés a Internet està inscrit a Facebook.

Mark Zuckerberg, creador de Facebook

Qui li hauria de dir, l’any 2003, a Mark Zuckerberg, un jove estudiant de Harvard, que el seu experiment acabaria anant tant bé? I és que la xarxa social, que es feu publica el 2004, estava inicialment enfocada a estudiants, per no perdre el contacte un cop acabada la carrera.

Internet es mou pels grans fluxos. L’experiència demostra que, si una cosa no agrada, acaba desapareixent, per molt finançament que s’hi injecti. En aquest sentit, i en trobem un clar exemple en les eines 2.0, s’arrela allò que és innovador, allò que apareix primer i allò que, a vegades sense saber perquè, agrada.

Google, per exemple, anys desprès d’haver revolucionat la xarxa amb el seu buscador (quan sortí n’hi havia de més veterans, com Altavista o Yahoo!) va acabar comprant el popular  YouTube, ja que tant ells com Microsoft van fracassar amb el ser portal de vídeos. (De fet, Microsoft ha tancat “el seu YouTube” aquest 2009).

El mateix ha passat amb Facebook, un veritable imperi virtual.

Mantenir-se en aquesta posició, però, no és fruit de cap casualitat. El fenomen Facebook és sovint eina de controvèrsia i de crítica, de qüestionament, si més no. Són molts els mites que giren al seu voltant. Un “país” de 350 milions d’habitants que publiquen fotos, vídeos, pensaments i infinitat de coses més (gigues i gigues d’informació cada segon) sense pagar ni un cèntim seria enormement insostenible. Tot el que es publica ha de ser guardat físicament als servidors de l’empresa, grans caixes d’emmagatzematge consumint energia les 24h.

I cal recordar que Facebook, Inc., lluny de ser una organització sense ànim de lucre, va guanyar 300 milions de dòlars l’any 2008.

On és, doncs, la rendibilitat de Facebook?

Facebook, el nou modus vivendi (II)

Una de les característiques inherents de la xarxa social és la publicitat, patrocinada per diversos anunciants i col·locada sempre a la part dreta de la pantalla.

A la dècada dels noranta, l’ús comercial d’Internet va obrir la porta a una font molt rentable de fer publicitat. Crear un fitxer de propaganda per Internet és summament fàcil, i té uns costos molt inferiors al rodatge d’un anunci televisiu. El preu, per descomptat, es paga si es vol aparèixer a llocs com Facebook, davant de fins a 350 milions de persones.

Les xarxes socials, però, han tornat a revolucionar la publicitat a Internet, dita ja publicitat 2.0.

En el món del màrqueting és sobradament sabut que un producte va sempre destinat a un públic determinat i que, per tant, la publicitat s’ha de transmetre en els mitjans oportuns.

La privacitat és obertament qüestionada a Facebook

Llocs web com Facebook són ideals per a tal finalitat: quantes més dades personals emplenem al nostre perfil (l’empresa fa tot el possible perquè així sigui) més sabran de nosaltres: l’edat (obligatòria per inscriure’ns), els gustos, els esdeveniments als quals assistim, els enllaços que publiquem…

Així doncs, l’empresa ens dóna la oportunitat d’apuntar-nos gratuïtament a aquesta gran comunitat (de fet, un dels reclams més grans de Facebook és el nombre d’usuaris) i començar a compartir-ho tot. Cada dia hi haurà alguna raó per la qual entrar.

D’aquesta manera, la publicitat que nosaltres veurem semblarà subtil, però se’ns farà cada cop més interessant. És a dir: serà més efectiva per a l’empresa que la contracti. Davant un anunci publicitari, encara que no hi enllacem (cosa cada cop menys probable), podem marcar-lo com a quelcom que ens agrada (l’empresa ho sabrà) o bé eliminar-lo de la nostra pantalla. Lluny de ser una favor, aquesta pràctica no és més que una eina per la qual es perfilarà el tipus d’anuncis que rebrem en un futur, a fi que tard o d’hora hi enllacem.

D’altra banda, Facebook dóna a les empreses la possibilitat de crear grups patrocinats, comunitats d’usuaris amb uns mateixos gustos que reuneixen, per exemple, aquells als que els hi agraden els productes d’Apple. Precisament aquest grup, que fou dels primers a crear-se, ja compta amb un milió i mig d’admiradors, que, de segur, veuran publicitat de l’empresa cada cop que visitin la xarxa social.

És, llavors, Facebook, un “gran germà”? Les controvèrsies sobre la privacitat en aquest nou paradigma no deixen d’inquietar. En principi, el web dóna possibilitats per regular el nivell de privacitat que cada usuari vol. A la pràctica, és sabut que l’empresa pretén transmetre sensació de control als usuaris sobre les seves dades, però, a l’hora, les necessita per contractar publicitat efectiva.

Si volem que no es sàpiga quelcom sobre nosaltres el que es recomana és no publicar-ho, simplement. Una de les controvèrsies més grans d’aquest servei és que l’usuari pot donar-se’n de baixa quan vulgui, però les seves dades personals, allò que ha publicat, romandrà als servidors, propietat de l’empresa. Així ho suggereixen les complexes condicions que l’usuari accepta quan s’hi inscriu (però que rarament són llegides).

D’altra banda, no voler ser a la xarxa no implica que aquest desitgi es compleixi. Si bé els termes i condicions d’us (de debò algú se’ls llegeix?) prohibeixen explícitament comportaments vexatoris o insultants vers altres persones, l’usuari final no pot controlar, ni tan sols legalment, allò que apareix publicat sobre la seva persona. Si ens han retratat en una foto compromesa, segurament nosaltres no la publicarem, però és inevitable que algú altre ho pugui fer, i sense estar infringint cap llei ni norma.

No són pocs els matrimonis que s’han separat o els acomiadaments que hi ha hagut a causa d’una presència més o menys sorollosa al Facebook. Tanmateix, el servei s’eximeix de tota responsabilitat.

Hi ha qui diu que el buit legal en aquest sentit és ampli, però a la pràctica, les xarxes socials naveguen en un paradigma que la justícia no s’havia trobat fins ara. L’empresa, té seu a Palo Alto, a l’estat de Califòrnia (EUA). Per tant, les lleis que s’hi apliquen són les pròpies d’aquest país, i Estat Federal. A l’hora, però, ofereix servei a quasi tots els països del món, per tant, existeix una doble o triple legislació, de fàcil controvèrsia (un usuari portuguès de Facebook, per exemple,  estarà regit per lleis portugueses, de la Unió Europea, dels EUA i de Califòrnia).

Viure-hi d'esquena no sembla la millor opció

Així doncs, sembla que la millor idea és que siguem els propis usuaris els que cerquem què es diu sobre nosaltres, o els nostres fills. De fet, queda explícitament prohibit que els menors de 13 anys facin us del servei, demanant-ho així a l’hora d’inscriure’s, però no existeix cap mètode de comprovació de les dades, així que rarament es verifica.

Veiem, doncs, que aquest garbuix de pros i contres genera sovint dubtes i reticències a l’hora de fer us d’aquesta xarxa social o, d’altra banda, el no parar-se a pensar quins són —ho haurien de ser—els nostres drets i deures, provoquen una activitat desenfrenada per part d’algunes persones  que en certs casos atempten greument contra la intimitat de tercers.

Podríem concloure, però, que si bé estem davant d’una nova manera de fer (un nou paradigma), hem de recordar que sempre hi ha hagut dificultats. La societat evoluciona per pròpia inèrcia i, segurament, la millor opció és aprofitar en tot moment els avantatges que ens ofereix aquest progrés i intentar minimitzar-ne els efectes negatius.

Per cert, bones festes!

Fonts (ambdues parts):

Facebook.com (Facebook Inc.): Estadístiques, Grup “Apple Students” (xarxa social disponible en català, política de privacitat, estadístiques i grup “Apple Students” en anglès)

Viquipèdia en català (Wikimedia Foundation): Article “Xarxa Social”, Article “Gran germà”

Wikipedia in English (Wikimedia Foundation): Article “The Matrix, pel·lícula” , Article “Harvard University”(en englès)

Second Life (Linder Research Inc.): What is Second Life (en anglès)

Internet World Stats (Miniwatts Marketing Group): Internet world usage stadistics (en anglès)

El País.com (Grupo Prisa): Noticia “Google compra la web YouTube por 1.300 miliones” (en castellà)

Bits Catalans.com (Estol.cat): Post “Microsoft tancarà MSN Soapbox, el seu Youtube”

3cat24.cat (CCMA): Notícia “Una treballadora de baixa perd la paga per unes fotos al Facebook”

Creix, i creix, i creix…

El món és canviant, i Internet, el seu reflex.

Internet és gran, molt gran. Tant, que sovint, les xifres passen desapercebudes per la seva enorme magnitud. En aquest sentit, penso que l’ús d’un comptador pot servir per fer-nos-en una lleugera idea.

Fa un temps, Gary Hayes, autor de PersonalizeMedia.com va publicar un comptador que permet imaginar, en temps real, alguns moviments que es desenvolupen en una societat globalitzada en xarxa.

Quan entreu a la pàgina, els números creixeran sense parar. I així ho faran cada cop que la visiteu. L’autor pretén ensenyar a quin ritme creix Internet, just en el temps que nosaltres romanguem davant el comptador.

Si ho volguéssim, a més, també ens ensenya el creixement durant l’últim dia, setmana, mes o any.

A mode estadístic, en 30 segons…

• Es publiquen 322 posts (com aquest) en blocs (com aquest).
• S’inscriuen 215 nous usuaris a Facebook.
• Es visualitzen 358.796 vídeos a YouTube.
• Es carreguen 11 hores de vídeo a YouTube.
• Es realitzen 717.593 cerques a Google.
• S’envien 5.898.021 d’SMS.
• Es guanyen 22.314 $ derivats de la comunicació mòbil.
• I molt més…

Però el millor és comprovar-ho vosaltres mateixos. La visita és més que recomanable:

-          “El que ara es mou per Internet”, comptador estadístic en temps real.*

Fonts:

Personalizemedia.com: Post “Garys Social Media count” (en anglès)

*El web enllaçat no és on originalment s’incloïa l’eina, es tracta d’una pàgina de disseny propi on s’hi ha inserit el comptador, original. El gadget (el comptador), en origen, procedeix de l’adreça marcada a “Fonts”.

La neutralitat de Madrid torna a ser qüestionada

Linux, programari lliure, va "xuclant" poc a poc, usuaris a Microsoft

Genbeta, bloc especialitzat en programari i dels més llegits en llengua castellana, es feia ressò fa uns dies d’un acord firmat entre el Govern Espanyol i la totpoderosa Microsoft (un dels molts que ja tenen, de fet).

Aquest cop toca l’àmbit de l’educació, fent referència, més concretament, al conegut “pla escola 2.0”. Els alumnes de 5é i 6é de primària de Ceuta i Melilla rebran 4000 portàtils equipats, per descomptat, amb Windows, que a ulls de molts (també de l’administració pública, curiosament) és l’únic Sistema Operatiu que existeix.

Com no podia ser d’una altra manera, aquest acord torna a suscitar polèmica. De fet, les veus crítiques en aquest sentit ja venen de lluny. Si bé no podem negar que Microsoft Windows és el Sistema Operatiu més utilitzat al món (i amb diferència) no es tracta, en absolut, d’una solució tecnològica lliure, barata i, per a molts, tampoc fiable.

El preu d’un Netbook amb Windows pot ser, tranquil·lament, d’uns 300 ó 400 € (el SO de Micorsoft no és de codi obert i s’ha de pagar), mentre que el mercat està oferint solucions alternatives de programari lliure (Ubuntu-Linux, Chrome OS o el cloud computing català eyeos) amb els que comprar un portàtil per 100 € és possible.

De fet, Windows no respon en absolut a l’esperit 2.0, on qualsevol pot introduir els seus canvis i millores: tot és hermètic al voltant del seu codi font (el seus fonaments), atenent a un nivell de negoci vell i obsolet. A l’adquirir un ordinador amb Windows estem pagant un preu per el hardware (el maquinari, l’aparell), però a l’hora, una suma més significativa del que creiem per utilitzar Windows i els seus complements que, sense haver-ho demanat, ja s’incorporen al nostre ordinador (Microsoft Internet Explorer, Windows Media Player…).

S’està, l’administració,  venent al lobby de Microsoft?

Recentment Google ha tret el seu SO, el logo del qual comparteix colors amb el de Windows

¿És oportú pagar els ordinadors un 200% més cars (en època de suposada austeritat) que, a més, incorporen un Sistema Operatiu nascut per ser rentable? ¿És oportú fer servir el programari pel qual estan pensants el 99,2% dels virus?

A aquestes qüestions ha volgut respondre un decàleg de CENATIC (Centro Nacional de Referencia de aplicación de las TIC basadas en fuentes abiertas) que dona sobrades raons per fer servir el programari obert en detriment del sistema Windows.

Podeu descarregar-vos-el aquí (en castellà).

Entre d’altres qüestions, conclou que el programari lliure s’adapta millor a la realitat de l’alumnat, fomenta la independència de les persones perquè puguin triar les eines que vulguin en un futur, evoluciona ràpidament, és més segur, gratuït i 100% legal. (Al meu institut he vist ordinadors advertint que el SO Windows XP que incloïen estava piratejat).

Sorprèn, a més (aquí es fan paleses les incongruències dins l’administració) que el patronat de la CENATIC estigui format, precisament per El ministeri d’indústria, la Generalitat de Catalunya (que també aposta per Windows) i els governs d’Extremadura, Andalucía, Asturias, Aragó, Cantràbia i les Illes Balears.

I mentre professors i alumnes deambulem pel riu, a l’altra riba, Héctor Montenegro, director de tecnologia de Microsoft Ibèrica s’afanya a publicar unes altres deu raons per les que sí utilitzar Microsoft. Vegeu aquí el “contra-post”.

Bé és cert, també, que les alternatives a Microsoft (Apple, Google…) no han presentat encara plans alternatius. Aquí, però, sembla que qui abans arriba (i amb la butxaca més plena) s’enduu el pastís.

Engreixar un monopoli o afavorir alternatives? Quina és la voluntat del govern socialista?

Fonts:

Genbeta (Weblogs SL): Post “Microsoft y el programa escuela 2.0” (en castellà)

Twingly: The most popular blogs written in Spanish (en anglès)

Wikipedia in English (Wikimedia foundation): Article Usage share of operating systems (en anglès), Article Netbook (en anglès)

PC City.es (PC City Spain S.A.U): Preu Netbook Asus EEE PC 1001 (en castellà)

Tec.nologia.com: Post “Skytone Alpha, Neetbook con Android por menos de 100 euros” (en castellà)

Viquipèdia en català (Wikimedia foundation): Article “Lobby”, Article “Windows XP”

Muycomputer.com (Total Publishing Network): Article “99,2% de los virus son Windows” (en castellà)

CENATIC: “Diez razones para elegir software libre en los colegios” (en castellà)

Microsoft Ibèrica (Microsoft Corporation) (en anglès)

La (no) implantació de Netbooks al meu institut

Ja han passat dos mesos des que vaig començar (el curs, vull dir…). Més de noranta dies, per tant, en que he substituït el paper per la pantalla.

Netbooks a l'aula

No em puc queixar. La decisió d’encetar el curs amb el Netbook va arribar de sobte, una mica precipitada, fins i tot. Però tot i els dubtes inicials, els resultats m’han sorprès gratament. Sovint tenim massa prejudicis; creiem que les coses són bones si sempre han estat d’una manera. La meva experiència m’ha demostrat el contrari.

No he tingut cap negativa ni reticència del professorat a l’hora de sintetitzar apunts i llibres en un quilo de pes. Al contrari, per ara tothom s’ha mostrat sorprès, sí, però en tot cas han aprovat la iniciativa positivament. En una setmana ja estava sent una cosa del tot normal. Tot és atrevir-se…

A nivell institucional, però, la cosa sembla estar més aturada. Com vaig comentar fa un temps, el meu institut no s’ha convertit, com ho havia demanat, en un dels primers centres en implantar els Netbooks a l’aula. Falta de voluntat, problemes logístics?

Segurament una mica de tot.

Segons he pogut saber —i com ve sent habitual en aquests casos—la cosa ve de lluny. A finals del curs passat, es va oferir al meu institut, l’IES Alexandre Satorras , poder experimentar aquest any amb els Netbooks a l’aula. Al final, però, tot va quedar en paper mullat.

La proposta es va presentar en diversos centres, molts dels quals van estar-hi interessats (a la pràctica, quasi cap ho ha pogut implementar). Tot es va vendre massa bonic: el departament d’ensenyament assegurava que la infraestructura estaria a punt en el termini establert i que s’oferiria la formació adequada al professorat. A l’hora, es comprometien a solucionar les mancances de connexió dels instituts, doncs és coherent pensar que, si s’ha de treballar amb continguts digitals, no pot ser que Internet vagi dos dies sí, un no.

Des del meu centre es va veure com una proposta molt escaient. Es cregué beneficiós canviar la metodologia de treball , partint de la base que l’educació va sempre endarrerida respecte a la realitat, en comptes de ser al revés.

Tot hi haver alguns aspectes que preocupaven, com ara qui pagaria els ordinadors, i quan costarien, la proposta va començar a tirar-se endavant sense reticències. Sobre el paper, un cop acceptada la sol·licitud, s’assegurava que tot estaria a punt la data indicada, encara que certs aspectes no estaven del tot clars. Valorar, en canvi, que les famílies sols haurien de pagar un ordinador que podia ser amortitzat durant més d’un any, i no s’haurien de gastar una fortuna en el material de cada curs, tornava a ser un punt a favor.

La realitat resultà ser una altra. Encara al juny no es sabia com es finançarien  els ordinadors i, encara pitjor: només una editorial tenia el material disponible (i no de totes les matèries).

Evidentment, des de la comissió organitzadora es plantejava el primer problema: als pares se’ls havia informat de que, amb molta probabilitat, el curs vinent s’implementarien els ordinadors, encara que es va dir –per sort—que no estava del tot tancat.

I es que en aquest centre tenen el mal costum de donar la llista de llibres a final de curs. Per descomptat, no es podia dir a les famílies què havien de comprar i com pagar-ho (preu, subvencions…) si ni ells mateixos ho sabien.

Donades les circumstàncies, i desprès de contemplar totes les possibilitats, el centre decidí que el projecte no era prou seriós i, tot i haver-lo encetat amb molta il·lusió, es va decidir posposar-lo fins el curs següent.

Ens hi podriem morir esperant

Era una llàstima, d’il·lusió no en faltava: tot i que el departament no ho obligava, la direcció del centre va encarregar a uns pocs professors la tasca de parlar amb els departaments per veure quins projectes serien viables i quins professors estarien interessats en aplicar la nova metodologia. En un institut d’uns 1000 alumnes, és lògic que la franja d’edat del professorat sigui amplia. En contra, però, del que es pugui pensar, un gran nombre del professorat —també els d’avançada edat—es van implicar en la iniciativa i es van oferir en implantar-la en la seva assignatura.

És més: part dels Cicles Formatius ja s’imparteixen amb material penjat al web de d’institut. En aquest sentit, hi ha veus que creuen que el departament d’ensenyament no va estar a l’alçada o, si més no, es precipità.

Fins i tot, certes interpretacions donarien peu a pensar que, a ensenyament, ja els hi estava bé que no es fes. Davant de la notificació negativa del meu institut, no van donar ni un acusament de rebuda, o els hi preguntaren el perquè de la seva marxa enrere.

Una cosa sí que van fer: segons sembla, l’IES Alexandre Satorras havia de disposar de fibra òptica per aquest curs. S’esperava que, amb aquella implantació, s’acabessin els problemes de connexió. Res més lluny de la realitat: el cable de fibra òptica entrava a l’edifici a finals d’estiu. Ara bé: encara a hores d’ara no està connectat a la xarxa interna. Hi ha un buit d’uns pocs centímetres que separa el cable del carrer del router de l’edifici.  Això es pot considerar una promesa complida?

Tot plegat, segons em comenta el coordinador intern d’aquest projecte, sap greu. Semblava que, d’una vegada per totes —com a mínim sobre el paper—hi havia una bona iniciativa per posar-se al dia en metodologies de treball. D’il·lusió i implicació, a nivell de centre, no en faltà;

En definitiva, doncs, es considera que el departament d’ensenyament no ha fet prou perquè el canvi tirés endavant.

Escolteu l’entrevista sencera (MP3 32kbps / 1,92 MB / 00:08:24 )

Fonts:

Google maps: IES Alexandre Satorras

Monografias.com: Treball de Yurisay Rodríguez sobre la Fibra Òptica (en castellà)

Viquipèdia en català (Wikimedia foundation): Article “Enrutador”

TwitterPeek: Paga un cop, Twitteja on vulguis

La potència del fenomen 2.0  ja ha superat ja la barrera del software (programari) per fer-se un lloc entre el hardware (maquinari).

Fins ara, quan parlàvem d’eines 2.0, ho fèiem, eminentment, com una cosa intangible. Com un web dins una pantalla, però que en tot cas havia de ser utilitzat mitjançant un dispositiu físic multi usos (ordinador o telèfon mòbil).

TwitterPeek canvia de soca-rel aquesta concepció: es tracta del primer dispositiu electrònic que serveix única i exclusivament per publicar missatges a Twitter.

Encara tinc pendent parlar sobre aquesta eina 2.0, però per sintetitzar-ho diré que twitter és un servei del que es coneix com “microblogin”, similar als missatges de text dels telèfons mòbils. Al web de Twitter podem trobar varietat de canals (un per cada usuari) on llegim les seves publicacions. Allò que escriu: els seus pensaments, una notícia interessant que ha trobat… sempre en 100 caràcters o menys.

Doncs bé, a través del web de compres Amazon podem adquirir TwitterPeek, un dispositiu semblant als Smartphone però on només podem rebre i publicar missatges a Twitter (ni tan sols permet navegar per Internet). Se’ns fa impossible, doncs, adjuntar fotos o interactuar amb enllaços (cosa que es permet si utilitzem el servei des de l’ordinador o el telèfon mòbil).

El seu preu és de 100 $, amb una subscripció de 6 mesos i 200 $ si el volem amb servei il·limitat. Això sí, per ara només està disponible als Estats Units.

La companyia ja havia fabricat un altre “Peek”, una andròmina semblant però que en aquest cas permetia exclusivament enviar i rebre correus electrònics.

La principal avantatge d’aquests dispositius és que la seva adquisició no està lligada a la firma de cap contracte amb un operador i sols s’ha de pagar un preu únic, que inclou el servei i l’aparell.

Ara bé… cal admetre que la aposta  té el seu risc. En uns temps en que els telèfons fan de tot i les companyies ofereixen tarifes planes d’Internet al mòbil , tenir un aparell per un us exclusiu pot resultar rudimentari i contraproduent.

És el futur? Veurem com els hi va…

TwitterPeek

Fonts

Bloc Xataka (Weblogs SL): Post “Twitterpeek, el dispositivo ideal para adictos a Twitter” (en castellà)

Viquipèdia en català (Wikimedia foundation): Article programari, Article maquinari., Article Smartphone.

Wikipedia in English (Wikimedia foundation): Article Twitter (en anglès)

TwitterPeek (Peek) & Peek: Pàgines oficials. (en anglès).

Amazon.com (Amazon.com Inc.)

Dinamarca permet utilitzar Internet en els examens

Últimament la cosa ve del Nord…

Avui llegeixo:

“Dinamarca permet als alumnes fer exàmens amb accés lliure a Internet”

I m’ha aflorat un bri d’esperança. Ja se sap que d’iniciatives pròpies, en educació, aquí en tenim ben poques. Però no seria el primer cop que amb l’excusa d’emmirallar-se amb la “vella Europa” ens vingués la pressa per imitar-los.

 

La prova pilot, només a Batxillerat, es vol extendre.

Ahir mateix, un professor, al veure’m amb el Netbook a classe, va comentar, tot somrient: “Estàs avançat al teu temps, tu”.

 

Si realment aquí encara creiem que tenir un ordinador és estar avançat al nostre temps…

Els Pisa o altres informes educatius ens preocupen, posem el crit al cel quan venen, ens queixem de que els qui haurien de fer no fan… Però al dia següent ningú se’n recorda. Aquest és, com a mínim, el meu parer. Tal vegada hauríem de començar a reflexionar i així, algun dia, puguem aparèixer com uns pioners en un rotatiu danès. Ja ens hem demostrat que els miracles no exiteixen.

Segons el ministre d’educació de Dinamarca:

“Els nostres exàmens han de reflectir la vida quotidiana a l’aula, i la vida quotidiana a l’aula ha de reflectir la vida a la societat”

En aquest sentit, a la notícia es destaca que aquesta modalitat d’exàmens no difereix massa dels típics en paper. En tot cas, es valora de forma especial la capacitat d’interpretar de l’alumne.

El que més admiro, però,  d’aquesta iniciativa, és una actitud a la qual, aquí,  no crec que arribarem mai: Es basen en la confiança.

Els professors tenen fe en que el seu alumnat no farà trampa. Tal vegada entenen que, si així ho volen, només s’estan enganyant a ells mateixos.

Voler és poder…

-          3cat24.cat: “Dinamarca permet als alumnes fer exàmens amb accés lliure a Internet”

-          20 minutos: “Dinamarca permitirá que los estudiantes utilizen Internet en los exàmens finales”

Vídeo de BBC Mundo (en castellà)

Fonts:

3cat24.cat (CCMA): Notícia “Dinamarca permet als alumnes fer exàmens amb accés lliure a Internet”

20minutos.es (Multiprensa y más S.L.): Notícia “Dinamarca permitirá que los estudiantes utilizen Internet en los exàmens finales”

YouTube.com (YouTube LCC): Vídeo “Examenes con ayuda de Internet” (propietat de BBC)

Consumer Eroski (Fundació Eroski): “¿Para qué sirve el informe Pisa?”

Ministerio de Educación: Informe “Panorama de la educación, indicadores de la OCDE 2008, Informe Español”

Finlandesos havien de ser

Teclat finès

 

El passat dia 15 reflexionava sobre el dret a Internet. Triguí poc en veure que el meu punt de vista és compartit. Comentant amb companys i  veient els resultats aclaparadors de l’enquesta, ja puc dir que no estic sol.

Un dia desprès, precisament, el diari digital Vilaweb, de la mà d’Enric Borràs, publicava –a les 6 del matí, ben puntual—una notícia directament relacionada amb aquell post. El motiu pel qual me’n faig ressò tan tard és que ho he vist fa poques hores (que despistat que sóc!). Sigui com sigui, crec que calia publicar-ho:

Finlàndia converteix la banda ampla en un dret legal

L’any 2006, Finlàndia era l’onzè país en índex de desenvolupament humà (Catalunya n’era el 15é i l’Estat Espanyol el 19è). Amb aquestes dades a la mà, podríem considerar que l’IDH tampoc era tan diferenciat entre casa nostra i Finlàndia. Ara bé, sembla que pel que fa a iniciatives de potenciació d’Internet ens guanyen els nòrdics.

Segons Vilaweb, “l’any 2010 tots els finlandesos tindran el dret de contractar una connexió a Internet no inferior a 1 mbps” i que “ el govern finlandès va acordar que a partir del 2015 fos un dret legal la connexió de 100 mbps”

La legislació espanyola, per la seva banda, només cita que  la connexió funcional a Internet és un servei universal. I considera la velocitat de 56 kbps apta. Amb aquesta ridícula velocitat cap de les pàgines 2.0 podria funcionar. Per fer-nos una idea, considerem que només aquesta imatge trigaria un mínim de 10 segons a carregar-se.

Sembla que ara, desprès del pas escandinau, el govern espanyol ha obert una consulta pública per convertir la banda ampla en alguna cosa més del que és avui dia. Es pretén incloure-la en el paquet de serveis universals, però a partir de 2011.

El Tribunal Suprem francès ja va decidir aquest estiu que l’accés universal a Internet fos un dret bàsic.

Personalment, a la informació que he llegit li he trobat a faltar quelcom: no es parla del preu. I em preocupa. Ja se sap que feta la llei, feta la trampa. No m’he llegit la normativa finesa, però en altres països (entre d’ells el nostre)  se sol fer negoci d’aquestes coses. Ara (o quan s’aprovi la llei) els usuaris podran navegar per Internet la meitat de ràpid que els finlandesos, però tal vegada per exercir el seu dret hagin de demanar un (altre) crèdit.

Notícia a Vilaweb.cat: Finlàndia converteix la banda ampla en un dret legal

La notícia en altres mitjans:

Cnet news (en anglès)

The Guardian (en anglès)

El universal (en castellà, mitjà mexicà)

BBC Mundo (en castellà)

.

Fonts:

Vilaweb.cat: Pòrtic del web i noticia “Finlàndia converteix la banda ampla en un dret legal”

Bloc d’Enric Borràs, col·laborador del diari digital Vilaweb.

Viquipèdia en català (Wikimedia foundation): Article “Índex de desenvolupament humà” i “Megabit per segon”

Informes sobre el desenvolupament humà (Organisme de la ONU): “Human development report 2006” (PDF en anglès)

NASA, Astronomy picture of the Day: Foto d’Orion (en anglès)

Times Online: Noticia “Top french court rips heart out about the Sarkozy internet law” (en anglès)

Tu també hi estàs convidat!

Hola, tu també hi estàs convidat!

M’explico:

Si una cosa queda clara és que un dels fonaments, ineludible i imprescindible, de les eines 2.0 és la col·laboració. El que en termes anglosaxons es coneix com a give back (retorn) o, més vulgarment, send & recive (enviar i rebre).

Quan Internet  ha pogut donar veu als seus milions d’usuaris, molts han tremolat. I en tenen motius, mai abans havia existit una intel·ligència col·lectiva tan expandida. Certes mentides, són ara menys mentides (o, com a mínim, tremolen el seus fonaments), i  les veritats són més certes (però també tenen més detractors).

En definitiva: la saviesa de la gent, unida, pot més que qualsevol altre coneixement. Qui no ha sentit mai a dir que la unió fa la força? Per cert, us recomano un interessant informe titulat “Web 2.0, La saviesa de la gent”, que a partir d’avui també incorporo a l’apartat documents de referència.

En aquest sentit, també he considerat aquest treball com una unió de forces, de la qual tu en formes part. És per això que et convido a entrar en els resultats. És tan fàcil com clicar uns quants cops el ratolí, tots ens sortirem beneficiats.

Ajuda’m avui, i demà, demana’m que puc fer per tu.

.

..

ACCEDIR A L’ENQUESTA

.

La unió fa la força

Fonts:

Slideshare (SlideShare Inc.): “14a sessió web: La intel·ligència col·lectivai la web 2.0”, per Ricardo Baeza Yates.

Tinc dret a Internet?

Campanya publicitaria d'Orange

Si un eslògan s’emet en prime time i es passeja pels autobusos de Barcelona, segur que cala. Una  frase concisa, senzilla i fàcil de recordar, que sigui moderna però que evoqui antigues reivindicacions. Quan més compradors es capti millor. Està clar, ningú fa publicitat per perdre diners.

Parlo de la campanya d’Orange, “Tens dret a Internet” (Tienes derecho a Internet, com ho diuen ells). És una afirmació magnífica, no em digueu que no sona bé.

Com a compradors, també segurament com a usuaris d’Internet, ens encanta llegir aquest reclam publicitari com si d’un dret constitucional es tractés. És ben cert, però, que en els temps que corren, on Internet ha esdevingut un element tan essencial a la nostra societat, cap la possibilitat d’anar més enllà i començar a plantejar-nos si el lliure accés a la xarxa hauria d’esdevenir un dret universal.

El que fou director de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, alcalde de Mataró i Ministre d’Indústria amb Felipe González, Joan Majó, pensa que l’accés a Internet hauria d’estar garantit per a tothom, equiparant-se així a altres drets universals. Tenir o no ordinador propi ja seria una altra qüestió, com poder utilitzar el transport públic i decidir no fer-ho, però aquell qui volgués, hauria de tenir garantida la connexió.

Internet serveix per fer trastades, sí, però gaudir d’un accés lliure a la xarxa és sinònim també de garantir el dret d’expressió, a la informació de fons contrastades, a l’entreteniment… encara que això, a alguns, els pot arribar a fer por.

Sabem que, a dia d’avui, no tothom pot gaudir d’aquest “dret” (la mitjana de penetració mundial no arriba al 25%), però en un primer pas caldria reflexionar si aquest fet es deu a una manca de voluntat de les administracions, a la pressió de les telefòniques, que no volen oferir infraestructures eficients a preus lícits, o a una manca de consciència ciutadana sobre les portes que pot obrir Internet, més enllà d’Europa, el Japó i els EUA.

Que algunes línies de RENFE perden diners ja ho sabem, però ningú es qüestiona treure-les ja que, gràcies a ser considerades com un dret, es poden subvencionar amb diner públic. ¿No podria ocórrer el mateix amb la connexió a Internet, tan en infraestructura com en preu?

Fa poc, fins i tot, vaig viure una experiència que va molt més enllà. Se’m va qüestionar que utilitzés la xarxa Wi-Fi de l’Institut Públic on estudio. Quan vaig demanar la clau d’accés se’m va dir que jo no la podia tenir, i una setmana desprès, quan va esdevenir un problema tècnic (l’ample de banda estava saturat, segons sembla, per un sol ordinador) em van ser demanades explicacions per si jo estava descarregant quelcom que pogués saturar la banda que Telefónica ens ofereix.

Aquesta vivència, de fet, fou la que m’incità a fer-me aquesta pregunta. No podria, una administració pública (l’Ajuntament de Mataró, o la Generalitat, ara que s’ha posat en aquest tema dels Netbooks), juntament amb alguna operadora (Telefònica, o Orange, la defensora dels drets), garantir una connexió oberta en un Institut públic?

O cal que, cadascú, a casa seva, pagui més de 40 € al mes per l’ADSL més cara i lenta d’Europa?

.

Fonts:

3cat24.cat (CCMA): Carta de Joan Majó, Noticia “La velocitat real d’una connexió de 20 megues no supera els 9,5 de mitjana”

Wikipedia.org (Wikimedia Foundation): Article “Prime time”, Article “Wi-Fi” (en anglès)

Viquipèdia.cat (Wikimedia Foundation): Article “Joan Majó i Cruzate”, Article “Línia Lleida – La Pobla de Segur”, Article “Felipe González Márquez”

Internet World Stats (Minwatts marketing Group): Internet world usage (en anglès)

Orange (Grup France Telecom) (en anglès)

Telefònica S.A. (en castellà)

YouTube (Youtube LLC): Vídeo “Anuncio Spot Orange – Tienes Derecho a Internet – Mosaico” (en anglès)

eyeos, un Sistema Operatiu omnipresent

Ja ha passat una setmana des que vaig escriure aquí per darrer cop i la xarxa —com sol fer—no ha parat de créixer. Sabíeu que, pel gener de 2009, hi havia  aproximadament 1.000.000.000.000 (un trilió) de pàgines web indexades a Google? I pensar que ni de bon tros hi son totes…

En aquest sentit, he trobat una adreça molt interessant, Internet World Stats (Estadístiques mundials d’Internet) que, tot i no reflectir la temàtica que m’ocupa, presenta dades sorprenentment actualitzades de l’ús mundial d’Internet. Aquí queda l’enllaç, reitero que pot resultar molt útil, mai me’n havia trobat una de semblant.

Avui, emperò, volia parlar-vos d’un sistema operatiu web. I no un de qualsevol. eyeos és un “cloud computing” creat per dos joves d’Olesa de Montserrat, de tan sols 22 anys.

Però ¿què és eyeos i, sobretot, què es pot fer amb un Sistema Operatiu Web?

Logo d'eyeos

Primer de tot dir que, personalment, he tingut coneixement d’aquesta utilitat aquests dies, arran d’una entrevista al portal de notícies 3cat24.cat, del qual en sóc un lector assidu. El projecte d’eyeos, però, ja fa temps que existeix.

Allí, els seus creadors expliquen amb una concisió absoluta que és pot fer amb un Sistema Operatiu Web com eyeos.

Dedicar un màxim de cinc minuts a llegir l’entrevista ens respondrà a totes les preguntes que plantejo anteriorment, però jo intentaré, de manera bastat supèrflua, començar d’una mica més enrere.

Si llegeixes això (a menys que ho facis en paper), estàs usant un Sistema Operatiu.  I segurament desenvolupat per Microsoft (Windows XP, Vista o 7) m’equivoco? Microsoft Windows és el Sistema Operatiu per excel·lència (que no el millor, això és relatiu).

Un sistema operatiu és el programari responsable de gestionar els recursos d’un terminal (ja sigui un ordinador personal, un telèfon mòbil etc.)

Pau García-Milà, cofundador d'eyeos

I les eines 2.0 no es podien quedar endarrere en aquest camp. El major principi estructural d’aquestes, és que es basen en un sistema de xarxa distribuïda, aprofitant la capacitat recombinatòria d’aquestes (vegeu treball de síntesi). És a dir, ras i curt, que no podrien existir sense Internet.

Eyeos és precisament això: un sistema operatiu a al xarxa. Amb aquesta utilitat podrem accedir al nostre escriptori on i quan vulguem. No només ens permet d’emmagatzemar i compartir fitxers (per exemple un PDF) sinó que també inclou una sèrie de programari, com ara jocs, reproductors de música, processador de textos…  que ens donen l’opció d’obrir-los, talment com si el nostre ordinador s’hagués anat a fer un tomb per Internet, acompanyant-nos per tot el món. Per si això fora poc, també s’inclou una opció amb la qual, a partir d’uns quants clics, ens podem fabricar aplicacions nosaltres mateixos.

Fa uns temps ja vaig parlar sobre ADrive. Cal remarcar que no és exactament el mateix: ADrive és un disc dur virtual, només permet l’emmagatzematge i distribució de fitxers, mentre que eyeos és un Sistema Operatiu al complet (podem utilitzar-lo com si fos el nostre ordinador, sense sortir del navegador d’Internet)

Molts ja l’avalen com la millor opció d’aquestes característiques, o sigui, el millor sistema operatiu virtual. I deu ser veritat, perquè amb una vintena d’anys d’edat, els seus autors ja han rebut tres premis internacionals i han fet conferències per mig món.  Us animeu a provar-lo?

___

Vídeo sobre una de les utilitats de creació de programari d’eyeos:

Fonts:

3cat24.cat (CCMA): Entrevista  a Pau Garcia-Milà i Marc Ceròs.

eyeos.org

Internet World Stats (Miniwatts marketing group)

Post “Social Media, Web 2.0 and Internet Stats” (The Future Buzz, Adam Singer)

“Cómo se reparten el mercado los sistemas operativos” (Mazcue.com.ar)

“eyeos, el mejor sistema operativo web” (Linwind, Marcos Dacosta Balboa)

YouTube, video “eyeDesigner in eyeOS” (YouTube, LLC)

Fill, tu i jo veurem tres pel•lícules junts a la setmana

Aquesta no serà una entrada com les que acostumo a fer; ha començat el curs escolar, moltes coses tornen a ser com eren (bé… potser totes no). En tot cas, jo sí segueixo abduït per el mateix sistema, ja repetitiu, que retrobo a cada curs, sense expectatives de canvi.

Avui m’ha arribat una recomanació sobre una entrevista que publica La Contra de LA VANGUARDIA i desprès de llegir-la m’he quedat sense paraules. He tingut ganes de canviar el món, de revelar-me, de capgirar el sistema educatiu…

Ja em trobo millor, gràcies, només era un cop al cap.

Jo sol no puc fer res, així que abans de dir res més us convido a que llegiu aquesta entrevista que també deixo enllaçada permanentment (Sobre l’Educació 2.0/Documents de referència).

“Hijo, tú y yo veremos tres películas juntos a la semana” (en castellà) (La Contra de la Vanguardia 16/09/09, per Victor-M. Amela)

Què us ha semblat?

Gabilondo, les 2.0 i el meu Netbook

I d’això en diuen dos punt cero?

És quelcom que porta cua ja fa dies, tothom en sap alguna cosa, sembla ser la notícia de moda. I no parlo de la famosa grip nova, que desprès de tant de temps  sembla desgastada per mera redundància noticiaria.

M’estic referint a les mesures que el govern Zapatero ha impulsat per aquest curs escolar. Ells en diuen “pla escola 2.0”, així que per força –i encara més sent estudiant—m’havia d’interessar.  Anem a pams:

Segons la nota de premsa de la Moncloa “El pla escola 2.0 és una aposta per la qualitat del sistema educatiu i també per la igualtat” , aquesta iniciativa, i sempre segons La Moncloa, està basada en quatre eixos:

El primer, rau en convertir els espais educatius en “aules digitals”, (200 milions d’euros de pressupost). L’escrit afegeix, a més, que es dotarà a professors i alumnes amb un portàtil, i als centres amb aules digitals amb dotació eficaç estandarditzada.

El pla preveu canviar paper per pantalla, però no del tot. (C) encyclopedia britannica

Cal aclarir que el que es rep no és un portàtil (que pot valdre entre 500 o més de 1000 euros) sinó un netbook o ultraportàtil, un aparell amb ergonomia de mobilitat, per prendre apunts, connectar-se a Internet i poca cosa més (els preus d’aquests oscil·len entre els 200 i, com a molt, 450 €). De fet, més avall aclareixen que els ordinadors estaran dotats de “un processador de baix consum, un disc dur de, com a mínim, seixanta gigues i una pantalla de deu polzades” Amb aquestes característiques ha de ser, sí o sí, un netbook.

Seguim: en segon lloc aquest famós pla anuncia que “garantirà la connectivitat a Internet i la  interconectivitat dins l’aula de tots els equips”. Poc més es pot demanar (Internet d’alta velocitat de debò?) Però aquí ja venen els dubtes: “facilitar l’accés a Internet des dels domicilis dels alumnes en horaris especials”.

Ja sabem que el ministeri no té previst obrir una xarxa social, desprès en parlarem, per afavorir la col·laboració entre alumnes de centres diferents (encara menys quan el PP està a la que salta) , però… com es pot facilitar l’accés a Internet des dels domicilis? Ara muntaran una xarxa Wi-Fi arreu?  O donaran 40 euros al mes de subvenció a totes les famílies per pagar l’ADSL? I només en horaris especials? Quins seran aquests horaris?

El tercer i quart punt son tal vegada els més controvertits, o els que més debat generen, perquè aquí  ja deixen el fons i comencen a tocar forma (professorat, alumnes i famílies). S’assegura que es formarà al professorat en qüestions tècniques i metodològiques, però també que això es farà en quatre anys.

Quatre anys és molt! I més en un àmbit tecnològic. A la pràctica, si s’entra a una escola es pot observar que hi ha professors que dominen prou bé això dels ordinadors (es creu que els més joves, fins i tot, tenen facebook), però n’hi ha molts, sobretot els veterans, a qui no els hi agrada calentar-se el cap amb aquestes coses (potser d’aquí a quatre anys ja són jubilats).

Està clar que la introducció de noves tecnologies a l’àmbit educatiu pot ser molt útil però no ens enganyem, una flor no fa estiu.  Trenta ordinadors , un pissarra electrònica i una connexió Wi-Fi no fan res si no hi ha ningú darrera. I encara son més inútils si s’utilitzen com una llibreta de paper. Estem d’acord que un ordinador és més car que un bloc de notes, però també pot fer més coses, i estaria bé treure’n profit. Hi ha molts docents que porten anys treballant d’una mateixa manera, què fer si es troben ara amb 30 ordinadors a classe i han d’esperar tres anys per rebre formació?  Romandran tots els aparells al sac de dormir?

Sigui com sigui, la polèmica ja està servida. Com sempre, aquesta va més enllà dels pros i contres del pla i es centra en com i qui l’acabarà pagant. Trobo que és una llàstima. Els esforços bé es podrien posar, ara que el govern està pel tema, en crear metodologies de treball realment eficients, que reflecteixin el que l’alumne es trobarà en un futur (que no serà una llibreta de paper).

A títol personal, un exemple: l’ institut on estudio havia de ser un dels pioners a Catalunya en la implantació dels llibres digitals, però m’he assabentat que això es prorroga fins l’any vinent, doncs només una editorial tenia els continguts digitals a punt. Sabent que aquest pla es posaria en marxa al principi d’aquest curs, ¿no podria, l’administració, haver fet una crida a les editorials perquè tinguessin a punt els continguts? ¿O és que hi ha una conspiració oculta per que els llibres de text en paper (anti-ecologisme)  obliguessin un any més a les famílies a gastar-se fins a 200€ (o més) per nen?

Àngel Gabilondo, ministre d'educació espanyol. (C) Gorka Lejarcegui

I finalment, i el més important, on està l’entorn 2.0 d’aquest pla? Donar un ordinador a cada alumne perquè visualitzi alguns (atenció, només alguns!) continguts digitalment és un pas, però si no es fomenta la col·laboració entre centres, si no s’incita a que es passin o publiquin apunts, si no es formen debats on-line, si no s’obre un bloc per cada classe o el ministeri crea una xarxa social per totes les escoles (lliures d’usuaris “no desitjats”, per tranquil·litzar-nos a tots), on està l’esperit dos punt cero que tan remuguen?

D’això ningú en parla.

Mentrestant jo he pres una decisió des de la qual escric aquestes línies. Com a futur estudiant de segon de Batxillerat no em correspon veure res d’aquesta ajuda, encara que desitjo que sigui de profit pels col·legues de cinquè. En tot cas tinc previst començar el curs portant el meu propi Netbook a classe (el Toshiba NB200, el qual recomano enèrgicament); serà una nova experiència que de segur em servirà per aquest treball. Com comprendreu seria contradictori fer un estudi sobre la Societat 2.0 (que també inclou la incorporació de les noves tecnologies a l’ensenyament) i seguir escrivint amb llibretes. No podré utilitzar una eina 2.0 com facebook si considero que la classe és avorrida (la que m’espera si ho faig), però per alguna cosa es comença.

Ja ho aniré detallant.

Per ampliar una mica la noticia m’agradaria compartir uns quants enllaços que considero interessants:

“La Moncloa”: El Gobierno aprueba el plan escuela 2.0 (en castellà, versió oficial)

“La Moncloa”: Referencia del consejo de ministros (sobre el pla “Escuela 2.0”, en castellà)

Notícia ACN sobre la llum verda al pla “escola 2.0” (via 3cat24.cat)

“El govern aprova el pla Escola 2.0 amb el que preveu modernitzar l’educació” (lavanguardia.es, en castellà)

Entrevista al secretari de Polítiques Educatives de la Generalitat (per Karma Peiró)

Fonts:

Articles sobre Wi-Fi, ADSL i Netbook: Viquipèdia en català (Wikimedia foundation)

Notícia sobre la decisió del PP i les xarxes socials: 3cat24.cat (CCMA)

Portal sobre la Grip Nova (Grip porcina/Grip A): Grip A, Generalitat de Catalunya (Gencat.cat)

Nota de premsa de la Moncloa/Lloc web de la Moncloa: La moncloa, aprobado el plan escuela 2.0 (La Moncloa, govern d’Espanya) (En castellà)

Xarxa social Facebook: Facebook (Facebook Inc.) (Xarxa social disponible en català, informació de la companyia en anglés)

Reportatge i entrevista sobre xarxes socials

Carta d'ajust d'una TV

Intentant (poc a poc, això sí) recuperar el ritme desprès del descans estiuenc,  avui, abans d’encetar una nova setmana amb interessants perspectives de treball, he decidit dedicar el dia a recopilar informació de la xarxa pel meu estudi. I que fàcil m’ho han posat!

Avui era la data idònia per fer la recerca: escoltant Catalunya Informació m’he assabentat d’una nova carta de drets adreçada als usuaris de telecomunicacions. Una bona nova, sens dubte. Si us desperta curiositat podeu trobar la versió escrita de la noticia aquí.

Però el dia d’avui em tenia preparada una altra bona sorpresa: tot buscant material videogràfic al web de Televisió de Catalunya he vist que el programa 30 Minuts emetria aquesta nit un reportatge sobre les xarxes socials. Es tracta d’una reposició, ja emesa a l’abril de 2009, però m’ha semblat prou interessant. Sobretot des de l’àmbit més personal, ja que recull diversos testimonis reals.

Inevitablement he continuat la recerca i poc desprès m’ha sobtat topar-me amb una recomanable entrevista a un Consultor d’Internet Social. Dóna el seu punt de vista sobre la privacitat a Internet i a les xarxes socials, un tema que creix igual o en major mesura que pàgines com facebook.

Així que si teniu uns minuts, ja sabeu. Us ho recomano.

Aquí teniu els enllaços:

Fent @mics, reportatge 30 minuts

Entrevista (3|24): L’entrevista “Les xarxes socials d’Internet i el risc per la privacitat”

Si voleu conservar el material, és possible baixar-vos-el des dels servidors de tv3, però en format FLV (el reproductor de Windows Media no l’accepta). Podeu descarregar-vos un reproductor aquí o en el seu defecte, utilitzar un intercanviador de formats.

Descàrrega vídeo del reportatge.

Descàrrega vídeo de l’entrevista.

Fonts:

3cat24.cat (CCMA): Noticia de tecnologia 30/08/09

Catalunya Ràdio (CCMA)

Televisió de Catalunya (CCMA)

Facebook

Viquipedia en català (Wikimedia fundation)

Comuicat de la Moncloa sobre la nova carta de drets (La Moncloa)

La revolució 2.0 en vídeos

De vacances estant, tot carregant piles en un poble de la Costa Brava (amb connexió a Internet limitada)  i recuperant-me d’una complexa situació familiar, avui m’ha semblat oportú destacar un parell de vídeos sobre les eines 2.0. Al meu entendre resulten certament explicatius i entenedors.

Hi ha moltes opinions per especular sobre el que ens aportaran a llarg termini les 2.0, però sembla que la disjunció està entre considerar-les una moda passatgera o veure-les com una autèntica revolució (el vídeo planteja comparar-les amb la Revolució Industrial).

Està clar, però, que aquesta segona via, la revolucionària, cada dia va agafant més solidesa.

Intentaré posar-m’hi a fons amb  la qüestió tan aviat com pugui. Mentrestant, deixo aquí el material (en anglès, com ve essent habitual en aquest àmbit) perquè jutgeu vosaltres mateixos.

 

Fonts:

Viquipèdia en català (Wikimedia foundation)

YouTube (YouTube LLC)

Preus tecnològics

Aquest cop no vull parlar de cap eina 2.0. Però crec que la notícia hi té relació (parla de tecnologia).

Espanya, EUA i Canadà, els païssos més cars.

Sobren les paraules.

No us heu plantejat mai que el preu de la vostra telefonia mòbil és abusiu? Us proposo que pareu l’orella, és menys d’un minut. A mi, com a mínim a mi, m’ha fet reflexionar.  Ens interessa a tots els que tenim un telèfon mòbil (la majoria).

Les diferències en oportunitats, fins i tot entre països del primer món (OCDE), segueixen existint.

„ Clic aquí per escoltar l’àudio.

Ampliació de la notícia aquí.

Fonts:

3cat24.cat (CCMA)

Catalunya Ràdio (CCMA)

Viquipedia en català (Wikimedia fundation)

El món de les 2.0 en un portal, Go2web20.net

La web ens ofereix un directori de referència en eines 2.0

Qui més qui menys, sempre que s’hagi mogut per Internet (bé diàriament, bé fa dos mesos), haurà utilitzat en algun moment allò que en diuen eines 2.0. És probable que els poc habituats no sàpiguen definir què és, però tampoc cal saber de mecànica aeronàutica per viatjar en avió.

Segons els estudis (per si us interessa aquí n’hi ha de molt complets) allò que més utilitzem els internautes son els buscadors (amb Google al capdavant), seguit del correu electrònic.

Però… partint de la hipòtesi que algú només es connecti per visualitzar el correu electrònic… no haurà vist mai, aquest usuari, un vídeo a YouTube?  Estadísticament és quasi impossible que no s’hagi rebut un correu amb un enllaç a un vídeo, o una invitació per veure les fotos d’un àlbum virtual. Si no regentem nosaltres algun web 2.0 segurament els nostres contactes ho faran, i tard o d’hora cap la possibilitat que ens convidin a utilitzar-la.

Ara bé, siguem assidus o no d’aquestes eines, realment les sabem totes? Seríem capaços de reconèixer els logotips d’aquesta imatge?

Imagino la resposta, així que avui recomano Go2web20.net.

Cada dia que passa, i cerco més sobre 2.0, me’n adono com d’increïble és, ja no només el que poden fer, sinó la quantitat que hi ha. Un dels meus objectius és recopilar les que em semblen més originals i fer-ne una petita ressenya perquè, encara que no ho sembli, sempre hi ha algú interessat.

Tot i que a Go2web20.net no hi son totes, sí que hi he trobat un bon directori amb molt material innovador. El millor és que estan ordenades per categories, i s’inclou l’opció de cerca. A més, nosaltres mateixos podem suggerir un nou enllaç. La creació de noves 2.0 és desbordant, i recopilar-les totes, difícil, però aquest directori pot ajudar…

Ja sabeu, doncs, si busqueu que el vostre ordinador us ensenyi què ha après avui a l’escola… Go2web20.net

Review a YouTube (en anglès):

Fonts:

Viquipedia en català (Wikimedia fundation)

Observatorio nacional de las telecomunicaciones y de la SI (Ministerio de Industria, Turismo y Comercio)

Tufuncion.com

Go2web20.net

YouTube (YouTube LLC)

Llista negra de telèfons publicitaris, Whocallsme.com

“El pueblo, unido, jamás será vencido”

Hem de tenir en compte amb qui parlem. (C) Mobigates flickr.com

És una cançó de protesta. Però perfectament podria ser l’eslògan de les  2.0. Al menys, d’una de les utilitats que se li dóna. Aquestes eines demostren, censura a part, que la cooperació horitzontal entre usuaris pot donar bons resultats. I ara no em refereixo a les protestes iranianes…

Avui, navegant, he ensopegat amb una altra bona iniciativa. I es que la maj

oria de problemes tenen solució, més encara si els contrastem amb algú que també els té.

Així va la cosa: Qui no s’ha trobat mai el seu telèfon envaït  per molestes trucades de publicitat? Allò que li’n diuen “telemàrqueting”, però que, lluny de ser una trucada és una tocada de (etc.)?

Hi ha algú que ja n’està fart. Com molts d’altres, és clar… però aquest cop s’ha donat un pas més i ha nascut whocallsme.com. Es tracta d’un senzill portal on introduint el número sospitós (a dalt, a l’esquerra) ens surt una base de dades, creada pels usuaris, on es comenten les experiències comuns amb números d’aquesta mena. (El pueblo, unido…)

El lloc web és senzill però, atenent a propietats de la comunicació horitzontal, se’n pot extreure informació molt útil. Així doncs, el proper cop que us truqui un número sospitós, millor consulteu aquesta llista, mai se sap…

Aquest és el web: http://whocallsme.com/

I aquí un exemple d’un número d’estafa

Fonts:

Whocallsme.com

ADrive, 50 GB gratuïts de disc dur virtual

ADrive ens permet veure i compartir els nostres fitxers allà on siguem

Facebook i YouTube son probablement els portals 2.0 més usats i populars, si bé no els únics (a la columna de la dreta he creat un enllaç amb molts d’altres). En el primer cas es tracta de la xarxa social amb més usuaris, i el segon portal, dedicat a la publicació i difusió de vídeos, rau també en un funcionament semblant, doncs permet la interacció de l’usuari mitjançant comentaris o vídeos de resposta.

Però les 2.0 van més enllà: son totes aquelles eines que ens permeten poder compartir coneixement, idees, material etc.

Avui m’agradaria, com ja vaig fer amb el post sobre Amovens, parlar d’un web desconegut però no poc interessant. De fet és una peça clau en aquest treball, ja que sens ell qui sap si hauria perdut tota la feina. Parlo d’ADrive.com

Tot i no ser un fenomen de masses (com, per exemple, YouTube), es tracta d’una eina amb grans possibilitats. ADrive entra en el grup de serveis filesharing i emmagatzemant de dades online. Aquests serveis permeten a l’usuari crear un compte gratuït (encara que també existeixen plans de pagament) per a l’emmagatzematge i distribució de dades a través de la xarxa. Només cal seleccionar el/s fitxers que es vol guardar i pujar-los al servidor. A més, la majoria de serveis ens permeten organitzar-los en carpetes i subcarpetes. Així de senzill i així de segur.

La nostra feina, les nostres fotos o els documents que més ens importen poden estar guardats en un lloc extern, assegurant-nos així que si tenim algun problema amb el nostre disc dur no els hi passarà res.

Un dels avantatges d’aquests serveis és que a l’hora que podem fer copies de seguretat decidim si compartir algun dels fitxers. Així doncs, anem creant un disc dur virtual que, a més, serà accessible per l’usuari des de qualsevol ordinador del món i  podrem també compartir les nostres creacions.

I per què ADrive? Existeixen diversos serveis d’aquesta mena, de fet la majoria estan més enfocats a compartir fitxers que a emmagatzemar-los. Excepte aquest. Al meu entendre es tracta del millor disc dur virtual que, a més, permet filesharing. I és que ens ofereix la inigualable capacitat de  50 GB gratuïts (i fins a 1TB, previ pagament) , amb la possibilitat d’accedir-hi allà on siguem. Comparant amb el mercat, si volguéssim adquirir emmagatzematge extern, he calculat que el seu preu en un disc dur seria d’uns  13 € (0,25 €/GB). I ADrive, insisteixo, s’ofereix gratuïtament.

L’únic inconvenient és la lenta velocitat de pujada que ens donen la majoria de proveïdors d’Internet. Això no és atribuïble en cap cas a ADrive, però és cert que molesta haver d’esperar-se tota una nit per pujar una pel·lícula (a 260 kbps transferir 100 MB equival a esperar uns 25 minuts). Confiem, però, en que això millori…

El disquet fa temps que està jubilat, i els llapis de memòria i discs durs externs s’imposen cada cop més. Però Internet i l’emmagatzematge en línia ofereix altres possibilitats. A més de guardar, també podem compartir. És una altra porta cap al coneixement versatil i constructiu. Ara cal veure si estem disposats a fer públics els nostres documents o ens els volem quedar per nosaltres, com havíem fet fins ara.

Aquí l’enllaç del servei: http://www.adrive.com

I, per acabar, si us interesa el servei, aquí us deixo un curt (en anglès) on ens ensenyen a utilitzar-lo:

Fonts:

ADrive (ADrive LLC)

Alexa, The Web Information Company (Alexa Internet Inc.)

Wikipedia en anglès (Wikimedia fundation)

Viquipedia en català (Wikimedia fundation)