El preu de la tecnocràcia

Monti lidera una coalició amb poques possibilitat de guanyar les eleccions del proper 24 i 25 de febrer // CC DonkeyHotey

Monti lidera una coalició amb poques possibilitats de guanyar les eleccions del proper 24 i 25 de febrer // CC DonkeyHotey

L’executiu de Mario Monti, al poder a Itàlia des de finals de 2011, és el primer govern plenament tecnòcrata que s’imposa des de Brussel·les a un país de la Unió Europa. Durant poc més d’un any, aquest economista septuagenari ha capitanejat un dels estats més endeutats de la zona Euro (el vuitè a escala mundial) i ha exercit, també, com a ministre d’economia durant 15 mesos.

El govern de Il Professore ha trencat l’hegemonia que havia mantingut el controvertit Silvio Berlusconi des de feia cinc anys –el govern més estable d’Itàlia durant l’últim segle–. En aquest temps, el govern tècnic del que va ser Comissari Europeu de la Competència es felicita d’haver “salvat” Itàlia i la Zona Euro; un espai econòmic que “no existiria”, segons l’executiu, de no ser per les “polítiques de rigor” que s’han aplicat al país.

La dimissió de Berlusconi estabilitzava la Prima de Risc i va rebaixar la pressió sobre Itàlia. El govern imposat va donar oxigen a la moneda única  i esvaïa els temors d’un possible rescat de la tercera economia de l’eurozona. Però l’estabilitat financera requereix, encara ara, reformes estructurals que afecten directament la butxaca dels ciutadans.

L’executiu de Monti només havia de respondre davant d’Europa –l’economista s’estrenarà a les urnes la setmana vinent– i no va escatimar en impulsar reformes impopulars des del primer moment. Abans de complir un mes al govern, el nou executiu va anunciar una pujada generalitzada d’impostos i el retard en l’edat de jubilació, una notícia que va fer  la volta al món per les llàgrimes que se li van escapar a la ministra de Treball quan donava la noticia.

Entre les reformes per reduir el dèficit s’han fet tristament populars la modificació i creació de nous impostos. Un dels més criticats és l’IMU (Imposto Municipale Propria), que s’aplica sobre l’habitatge habitual dels italians.  Aquest tribut, en vigor des de 2011, unifica l’impost sobre la vivenda i el de la Renda sobre les Persones Físiques (IRPF). La majoria d’italians el troben injust i abusiu, ja que les taxes varien en funció de la ciutat on es visqui. A Roma, els contribuents poden arribar a pagar més de 500 euros anuals d’impostos pel seu habitatge habitual.

L’IMU es va aprovar sota el mandat de Berlusconi encara que, en un principi, no gravava la primera residència i havia d’entrar en vigor l’any 2014. Durant la campanya per les eleccions del proper 24 i 25 de febrer l’ex president ha tornat a recórrer a un discurs populista i ha assegurat que tornarà els diners d’aquest tribut als italians si guanya les eleccions.

Però, com de costum, les coses no són tan fàcils. La coalició de dretes que lidera Berlusconi pot recuperar el poder, però Il Cavaliere ja ha descartat tornar a ser Primer Ministre. A més, en una època de fortes restriccions imposades per Europa, sembla improbable que l’IMU es derrogui, i és encara menys factible que s’acabi reemborsant als contribuents. L’economia d’Itàlia està salvada, la seva estabilitat política encara no.

Josep Andreu Palacios

Anuncis

Quant a Josep Andreu Palacios Caballero
Una opinió fonamentada sempre és fruit d'alguna influència. Realment existeix una sola opinió sobre algú? Coneixeu-me (si voleu).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: