La foto d’Obama disparant un rifle apareix desprès d’una demanda dels Republicans // Casa Blanca / Getty
Aquest dissabte la Casa Blanca ha publicat una foto on es pot veure el president dels Estats Units, Barack Obama, disparant una arma. Les autoritats nord-americanes han informat que la instantània es va fer l’agost passat a la residència presidencial de Camp David. La imatge correspon a una pràctica de tir al plat, un entrenament que, segons el mateix Obama, ell practica “sempre” amb els seus convidats.
Siguem sincers: són allà i ho sabem. Les acceptem cada cop que ens donem d’alta, marcant una casella sense ni tan sols obrir-les. És obligatori estar-ne conforme –l’empresa no assumeix gairebé res- , però sovint són tantes paraules, línies, i paràgrafs, que, si no les ometem directament, com a molt arribarem a llegir el primer punt.
La lletra petita (la seva ignorància, millor dit) juga quasi sempre a la nostra contra. Qui la redacta sap perfectament què està comunicant, i de quina manera (l’ambigüitat és a l’ordre del dia). Però, per sobre de tot, els qui escriuen allò tan llarg i feixuc anomenat “Termes i condicions” o “Condicions d’us” saben que no ho llegirem.
Malgrat que no és un contratemps directament atribuïble a l’organització de les PAU, hauria sigut estrany no trobar-se amb problemes fins al darrer moment. La vaga del sector públic convocada pel dia 8 de juny (dia en que, inicialment, havien de començar les proves) va fer que s’ajornés la data de començament la selectivitat un dia per no trobar-se amb problemes majors.
Seguint amb les impressions de la selectivitat 2010:
Rebombori psicològic
Fent cas a les estadístiques, la carrera de psicologia està entre les 10 més demanades pels estudiants catalans.
L’etern discurs de si la psicologia és una ciència purament científica o s’acosta també a qüestions més humanistes es resolia fins als curs 2008-2009 fent que els estudiants poguessin accedir-hi des de qualsevol via de batxillerat (inclòs l’humanístic, on jo em trobava).
Però sembla que la nova selectivitat no comporta només un canvi estructural: s’ha volgut donar a la carrera de psicologia un caire més científic (en desconec les raons de fons) i, en aquest sentit, es va decidir que a partir de la reforma, no es pogués accedir a aquesta carrera havent cursat un batxillerat d’humanitats, per exemple.
Sense entrar a valorar si aquesta decisió és o no encertada (no en puc parlar amb coneixement de causa), altre cop les crítiques vingueren per la manera en com es presentà aquesta decisió.
I és que a mitjan de curs (cap a finals d’any) els nostres tutors i coordinadors de batxillerat es veien obligats a informar-nos que aquells que volguessin fer psicologia no podrien, a causa d’aquesta decisió.
Els aspirants a entrar a INEF i logopèdia es trobaven en la mateixa situació.
El passat dimecres 23, dos dies abans del previst (algunes veus apuntaven que ja ho tenien pensat així), el Comissionat d’Universitats i Recerca feia públiques les notes de la convocatòria de juny de les Proves d’Accés a la Universitat (PAU, oficialment; Selectivitat, oficiosament i “la Sele” pels amics).
Acabava així –majoritàriament— un viatge de llarg recorregut i escassa placidesa pels que aquest any ens tocava sotmetre’ns a les proves més mediateques de l’ensenyament. Havent-ho viscut de primera mà, i sense entrar a fer valoracions sobre el famós nou sistema, els que hem fet la selectivitat aquest juny és possible que evoquem el curs 2009-2010 com el més misteriós de les nostres vides, doncs arribat a un cert punt sembla que les situacions ja no poden ser més màgiques: vies d’accés que canvien a mig curs, ponderacions màgicament incomprensibles, missatges de text que no arriben, un quadre de Monet que canvia de colors i un llarg etcètera.
Fem un repàs a algunes d’aquestes aventures (de segur que, malgrat les tres parts amb les que penso dividir aquest apunt, em quedaré curt)…
És la nit de cap d’any. Nit de raïm, d’il·lusió, de promeses, celebracions i, per alguns, de feina. Pel que fa mi, decideixo publicar els primers resultats de l’estudi que he realitzat paral·lelament a tot aquest treball.
Obro, a la vegada, una nova pàgina dins aquest bloc (Resultats de l’estudi) i a la columna dreta insereixo un giny on hi he penjat els fitxers amb els resultats. A mesura que vagi avançant en el recull actualitzaré les dades.
He de reconèixer que a aquestes alçades se’m fa difícil parlar-ne. He estat uns quants mesos comentant notícies i impressions sobre tecnologia dos punt zero i, en canvi, no he dedicat cap post per parlar exclusivament de la principal porta amb la que, alguns sense saber-ho, ens endinsem a la nova Societat en Xarxa: el popular i (quasi) omnipotent Facebook.
Un dels interrogants que em plantejo és per on començar. Fent cas del que, de moment, he pogut sintetitzar a través de l’estudi (i agraint als que hi heu participat) un estrepitós (encara que no sorprenent, d’altra banda) 97% dels enquestats assegura que coneix aquesta xarxa social. Aquestes dades són quasi idèntiques a totes les franges d’edat, només comparables amb el portal de vídeo YouTube, que també obté un resultat idèntic.
Pel que fa a la seva utilització, un elevat nombre de gent admet haver-lo emprat, xifres que, en aquest cas, representen un no menyspreable 89% (aquí YouTube guanya escassament amb el 93%).
Així doncs, Facebook és la xarxa social més coneguda i usada, i per golejada. Observeu els gràfics següents i compareu la presència de Facebook (circumval·lada en verd) amb la d’altres xarxes socials (rodejades per una línia taronja discontinua). Les xifres parlen per si soles.
Internet és gran, molt gran. Tant, que sovint, les xifres passen desapercebudes per la seva enorme magnitud. En aquest sentit, penso que l’ús d’un comptador pot servir per fer-nos-en una lleugera idea.
Fa un temps, Gary Hayes, autor de PersonalizeMedia.com va publicar un comptador que permet imaginar, en temps real, alguns moviments que es desenvolupen en una societat globalitzada en xarxa.
Quan entreu a la pàgina, els números creixeran sense parar. I així ho faran cada cop que la visiteu. L’autor pretén ensenyar a quin ritme creix Internet, just en el temps que nosaltres romanguem davant el comptador.
Ja han passat dos mesos des que vaig començar (el curs, vull dir…). Més de noranta dies, per tant, en que he substituït el paper per la pantalla.
Netbooks a l'aula
No em puc queixar. La decisió d’encetar el curs amb el Netbook va arribar de sobte, una mica precipitada, fins i tot. Però tot i els dubtes inicials, els resultats m’han sorprès gratament. Sovint tenim massa prejudicis; creiem que les coses són bones si sempre han estat d’una manera. La meva experiència m’ha demostrat el contrari.
No he tingut cap negativa ni reticència del professorat a l’hora de sintetitzar apunts i llibres en un quilo de pes. Al contrari, per ara tothom s’ha mostrat sorprès, sí, però en tot cas han aprovat la iniciativa positivament. En una setmana ja estava sent una cosa del tot normal. Tot és atrevir-se…
A nivell institucional, però, la cosa sembla estar més aturada. Com vaig comentar fa un temps, el meu institut no s’ha convertit, com ho havia demanat, en un dels primers centres en implantar els Netbooks a l’aula. Falta de voluntat, problemes logístics?
Segurament una mica de tot.
Segons he pogut saber —i com ve sent habitual en aquests casos—la cosa ve de lluny. A finals del curs passat, es va oferir al meu institut, l’IES Alexandre Satorras , poder experimentar aquest any amb els Netbooks a l’aula. Al final, però, tot va quedar en paper mullat.
“Dinamarca permet als alumnes fer exàmens amb accés lliure a Internet”
I m’ha aflorat un bri d’esperança. Ja se sap que d’iniciatives pròpies, en educació, aquí en tenim ben poques. Però no seria el primer cop que amb l’excusa d’emmirallar-se amb la “vella Europa” ens vingués la pressa per imitar-los.
La prova pilot, només a Batxillerat, es vol extendre.
Ahir mateix, un professor, al veure’m amb el Netbook a classe, va comentar, tot somrient: “Estàs avançat al teu temps, tu”.
Si realment aquí encara creiem que tenir un ordinador és estar avançat al nostre temps…
Els Pisao altres informes educatius ens preocupen, posem el crit al cel quan venen, ens queixem de que els qui haurien de fer no fan… Però al dia següent ningú se’n recorda. Aquest és, com a mínim, el meu parer. Tal vegada hauríem de començar a reflexionar i així, algun dia, puguem aparèixer com uns pioners en un rotatiu danès. Ja ens hem demostrat que els miracles no exiteixen.
Segons el ministre d’educació de Dinamarca:
“Els nostres exàmens han de reflectir la vida quotidiana a l’aula, i la vida quotidiana a l’aula ha de reflectir la vida a la societat”
En aquest sentit, a la notícia es destaca que aquesta modalitat d’exàmens no difereix massa dels típics en paper. En tot cas, es valora de forma especial la capacitat d’interpretar de l’alumne.
El que més admiro, però, d’aquesta iniciativa, és una actitud a la qual, aquí, no crec que arribarem mai: Es basen en la confiança.
Els professors tenen fe en que el seu alumnat no farà trampa. Tal vegada entenen que, si així ho volen, només s’estan enganyant a ells mateixos.
Si una cosa queda clara és que un dels fonaments, ineludible i imprescindible, de les eines 2.0 és la col·laboració. El que en termes anglosaxons es coneix com a give back (retorn) o, més vulgarment, send & recive (enviar i rebre).
Quan Internet ha pogut donar veu als seus milions d’usuaris, molts han tremolat. I en tenen motius, mai abans havia existit una intel·ligència col·lectiva tan expandida. Certes mentides, són ara menys mentides (o, com a mínim, tremolen el seus fonaments), i les veritats són més certes (però també tenen més detractors).
En definitiva: la saviesa de la gent, unida, pot més que qualsevol altre coneixement. Qui no ha sentit mai a dir que la unió fa la força? Per cert, us recomano un interessant informe titulat “Web 2.0, La saviesa de la gent”, que a partir d’avui també incorporo a l’apartat documents de referència.
En aquest sentit, també he considerat aquest treball com una unió de forces, de la qual tu en formes part. És per això que et convido a entrar en els resultats. És tan fàcil com clicar uns quants cops el ratolí, tots ens sortirem beneficiats.
Ajuda’m avui, i demà, demana’m que puc fer per tu.
Ja ha passat una setmana des que vaig escriure aquí per darrer cop i la xarxa —com sol fer—no ha parat de créixer. Sabíeu que, pel gener de 2009, hi havia aproximadament 1.000.000.000.000 (un trilió) de pàgines web indexades a Google? I pensar que ni de bon tros hi son totes…
En aquest sentit, he trobat una adreça molt interessant, Internet World Stats (Estadístiques mundials d’Internet)que, tot i no reflectir la temàtica que m’ocupa, presenta dades sorprenentment actualitzades de l’ús mundial d’Internet. Aquí queda l’enllaç, reitero que pot resultar molt útil, mai me’n havia trobat una de semblant.
Avui, emperò, volia parlar-vos d’un sistema operatiu web. I no un de qualsevol. eyeos és un “cloud computing” creat per dos joves d’Olesa de Montserrat, de tan sols 22 anys.
Però ¿què és eyeos i, sobretot, què es pot fer amb un Sistema Operatiu Web?
Logo d'eyeos
Primer de tot dir que, personalment, he tingut coneixement d’aquesta utilitat aquests dies, arran d’una entrevista al portal de notícies 3cat24.cat, del qual en sóc un lector assidu. El projecte d’eyeos, però, ja fa temps que existeix.
Allí, els seus creadors expliquen amb una concisió absoluta que és pot fer amb un Sistema Operatiu Web com eyeos.
Dedicar un màxim de cinc minuts a llegir l’entrevista ens respondrà a totes les preguntes que plantejo anteriorment, però jo intentaré, de manera bastat supèrflua, començar d’una mica més enrere.
Si llegeixes això (a menys que ho facis en paper), estàs usant un Sistema Operatiu. I segurament desenvolupat per Microsoft (Windows XP, Vista o 7) m’equivoco? MicrosoftWindows és el Sistema Operatiu per excel·lència (que no el millor, això és relatiu).
Un sistema operatiu és el programari responsable de gestionar els recursos d’un terminal (ja sigui un ordinador personal, un telèfon mòbil etc.)
Pau García-Milà, cofundador d'eyeos
I les eines 2.0 no es podien quedar endarrere en aquest camp. El major principi estructural d’aquestes, és que es basen en un sistema de xarxa distribuïda, aprofitant la capacitat recombinatòria d’aquestes (vegeu treball de síntesi). És a dir, ras i curt, que no podrien existir sense Internet.
Eyeos és precisament això: un sistema operatiu a al xarxa. Amb aquesta utilitat podrem accedir al nostre escriptori on i quan vulguem. No només ens permet d’emmagatzemar i compartir fitxers (per exemple un PDF) sinó que també inclou una sèrie de programari, com ara jocs, reproductors de música, processador de textos… que ens donen l’opció d’obrir-los, talment com si el nostre ordinador s’hagués anat a fer un tomb per Internet, acompanyant-nos per tot el món. Per si això fora poc, també s’inclou una opció amb la qual, a partir d’uns quants clics, ens podem fabricar aplicacions nosaltres mateixos.
Fa uns temps ja vaig parlar sobre ADrive. Cal remarcar que no és exactament el mateix: ADrive és un disc dur virtual, només permet l’emmagatzematge i distribució de fitxers, mentre que eyeos és un Sistema Operatiu al complet (podem utilitzar-lo com si fos el nostre ordinador, sense sortir del navegador d’Internet)
Molts ja l’avalen com la millor opció d’aquestes característiques, o sigui, el millor sistema operatiu virtual. I deu ser veritat, perquè amb una vintena d’anys d’edat, els seus autors ja han rebut tres premis internacionals i han fet conferències per mig món. Us animeu a provar-lo?
___
Vídeo sobre una de les utilitats de creació de programari d’eyeos:
Fonts:
3cat24.cat (CCMA): Entrevista a Pau Garcia-Milà i Marc Ceròs.
En el meu primer dia de navegació (des que vaig començar a publicar, vull dir), m’he trobat amb variat i original material sobre l’entorn 2.0. Una de les característiques (no sé si és un risc o un avantatge) de cercar informació a la xarxa és que n’hi ha molta, i de tots els àmbits. Més encara d’aquest, precisament ara en expansió. Si hagués continuat colze a colze amb Google (que ho faré), hauria trobat moltes més respostes als meus dubtes. Però tot s’ha de pair, i no em semblaria bona idea començar amb el plat fort sense haver tastat les olives de l’aperitiu.
En aquest sentit, doncs, em sembla adient per començar, la publicació d’un curt mut però molt original que explica en què es diferència la Web 1.0 de la 2.0. L’he trobat al bloc de tecnobae.com i m’ha estat possible publicar-lo aquí gràcies a una eina 2.0, YouTube, del qual intentaré parlar amb més detall properament tot i sabent que és un portal de gran popularitat.
La societat 2.0 
