Estol.catseria una petita blocosfera, malgrat que el seu creador, Jordi Serra, prefereix referir-s’hi com a “xarxa de blocs temàtics”. Aquest projecte conjunt, de més de 20 redactors, engloba 14 blocs de totes les temàtiques. Ens parlen de cinema, esports, medi ambient, tecnologia, música , fotografia… fins i tot hi ha un espai pels acudits.
Aquest mes de març han complert dos anys, així que el projecte encara té espai per créixer. Per celebrar-ho sortegen diversos regals molt interessants. Encara esteu a temps d’aconseguir-los fins el proper diumenge, és molt fàcil participar-hi.
Si en voleu saber més, podeu escoltar a partir del minut 33:10 del següent podcast:
Es coneix als gossos per ser els millors amics de l’home. Una altra dita assegura que la realitat sempre supera la ficció. Ajuntant aquestes dues màximes no ens haurien de sorprendre els resultats d’aquesta enquesta, elaborada per l’empresa lab42.com.
El que sí voldrem saber és la persona o entitat que ha encarregat aquest estudi. Al cap i a la fi, si aquests sondejos no es fessin, desconeixerem dades d’aquesta transcendència que, si més no, ens ajuden a reflexionar. Ben mirat, els resultats es poden interpretar des d’un punt de vista sociològic. Si tal nombre de canins disposen d’un perfil a les xarxes socials és perquè aquests serveis han esdevingut un element transcendental a la nostra societat.
Els Academy Awards, més coneguts com Oscars, arriben a la seva 83a edició com un dels fenòmens mediàtics més importants de l’any. En la seva passada edició van aplegar 41 milions de televidentsdavant de les pantalles, una xifra rècord. Enguany, però, això podria augmentar gràcies a la importància de les xarxes socials i Internet. L’etiqueta #Oscars2011 fa hores que està bullint a Twitter i, de fet, serà una de les maneres de seguir la gala des de casa nostra (seguidament en trobareu més maneres). De moment, per què no us animeu a fer aquí una porra de guanyadors?
L’empresa no és poc ambiciosa: 30 milions d’escolars africans amb portàtil l’any 2015. Així ho vol l’ONG nord-americana One Laptop per Children (Un portàtil per nen, en anglès), que des de ja fa un temps s’ha implicat en el disseny, fabricació i distribució de maquinari subvencionat. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Alexa, The Web Information Company (Alexa, Companyia d’Informació de la Xarxa) és una empresa de serveis telemàtics que començà a oferir els seus serveis a finals de Segle XX, amb un Internet –cal recordar-ho– encara en fase d’expansió. Des de fa uns anys, i ja en van catorze, trobem a Alexa.com un interessant recull de dades estadístiques sobre els llocs web que integren la xarxa. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
iPod, iPhone, iPad i ara… iTV? Sembla que l’empresa d’Steve Jobs no renuncia a tirar del carro de revolucions tecnològiques. Segons ha publicat, fa poc, Silicon Alley Insider, Apple estaria interessada en fabricar un televisor revolucionari en un termini de dos a quatre anys. Valdria 2000$ (gama alta, per suposat), però integraria, com ja ha fet Apple amb els seus ordinadors, tots els perifèrics rere la pantalla. L’estalvi, doncs, estaria en el preu final, que inclouria tots els accessoris. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
És la nit de cap d’any. Nit de raïm, d’il·lusió, de promeses, celebracions i, per alguns, de feina. Pel que fa mi, decideixo publicar els primers resultats de l’estudi que he realitzat paral·lelament a tot aquest treball.
Obro, a la vegada, una nova pàgina dins aquest bloc (Resultats de l’estudi) i a la columna dreta insereixo un giny on hi he penjat els fitxers amb els resultats. A mesura que vagi avançant en el recull actualitzaré les dades.
Ahir, tot parlant sobre Facebook, vaig comprovar com una de les queixes més habituals dels seus usuaris radica en la poca protecció de la privacitat. I és que les eines dos punt zero (millor dit, les companyies que se’n fan càrrec) també cometen abusos, segons creuen part dels usuaris.
Com en molts d’altres serveis, mai hi ha cap problema un cop hi has entrat, tot és fàcil, ràpid, gratuït i extraordinari.
Les queixes, però, venen quan tens un entrebanc i decideixes anar-te’n. Els usuaris que han estat un temps inscrits a Facebook i en volen sortir, de segur tenen les seves bones raons. Donar-se de baixa és relativament fàcil, unes poques confirmacions i apa, ja ets fora.
Però, com vaig comentar ahir, aquí ve el joc: Què significa donar-se de baixa d’una xarxa social?
Internet és gran, molt gran. Tant, que sovint, les xifres passen desapercebudes per la seva enorme magnitud. En aquest sentit, penso que l’ús d’un comptador pot servir per fer-nos-en una lleugera idea.
Fa un temps, Gary Hayes, autor de PersonalizeMedia.com va publicar un comptador que permet imaginar, en temps real, alguns moviments que es desenvolupen en una societat globalitzada en xarxa.
Quan entreu a la pàgina, els números creixeran sense parar. I així ho faran cada cop que la visiteu. L’autor pretén ensenyar a quin ritme creix Internet, just en el temps que nosaltres romanguem davant el comptador.
Ja han passat dos mesos des que vaig començar (el curs, vull dir…). Més de noranta dies, per tant, en que he substituït el paper per la pantalla.
Netbooks a l'aula
No em puc queixar. La decisió d’encetar el curs amb el Netbook va arribar de sobte, una mica precipitada, fins i tot. Però tot i els dubtes inicials, els resultats m’han sorprès gratament. Sovint tenim massa prejudicis; creiem que les coses són bones si sempre han estat d’una manera. La meva experiència m’ha demostrat el contrari.
No he tingut cap negativa ni reticència del professorat a l’hora de sintetitzar apunts i llibres en un quilo de pes. Al contrari, per ara tothom s’ha mostrat sorprès, sí, però en tot cas han aprovat la iniciativa positivament. En una setmana ja estava sent una cosa del tot normal. Tot és atrevir-se…
A nivell institucional, però, la cosa sembla estar més aturada. Com vaig comentar fa un temps, el meu institut no s’ha convertit, com ho havia demanat, en un dels primers centres en implantar els Netbooks a l’aula. Falta de voluntat, problemes logístics?
Segurament una mica de tot.
Segons he pogut saber —i com ve sent habitual en aquests casos—la cosa ve de lluny. A finals del curs passat, es va oferir al meu institut, l’IES Alexandre Satorras , poder experimentar aquest any amb els Netbooks a l’aula. Al final, però, tot va quedar en paper mullat.
“Dinamarca permet als alumnes fer exàmens amb accés lliure a Internet”
I m’ha aflorat un bri d’esperança. Ja se sap que d’iniciatives pròpies, en educació, aquí en tenim ben poques. Però no seria el primer cop que amb l’excusa d’emmirallar-se amb la “vella Europa” ens vingués la pressa per imitar-los.
La prova pilot, només a Batxillerat, es vol extendre.
Ahir mateix, un professor, al veure’m amb el Netbook a classe, va comentar, tot somrient: “Estàs avançat al teu temps, tu”.
Si realment aquí encara creiem que tenir un ordinador és estar avançat al nostre temps…
Els Pisao altres informes educatius ens preocupen, posem el crit al cel quan venen, ens queixem de que els qui haurien de fer no fan… Però al dia següent ningú se’n recorda. Aquest és, com a mínim, el meu parer. Tal vegada hauríem de començar a reflexionar i així, algun dia, puguem aparèixer com uns pioners en un rotatiu danès. Ja ens hem demostrat que els miracles no exiteixen.
Segons el ministre d’educació de Dinamarca:
“Els nostres exàmens han de reflectir la vida quotidiana a l’aula, i la vida quotidiana a l’aula ha de reflectir la vida a la societat”
En aquest sentit, a la notícia es destaca que aquesta modalitat d’exàmens no difereix massa dels típics en paper. En tot cas, es valora de forma especial la capacitat d’interpretar de l’alumne.
El que més admiro, però, d’aquesta iniciativa, és una actitud a la qual, aquí, no crec que arribarem mai: Es basen en la confiança.
Els professors tenen fe en que el seu alumnat no farà trampa. Tal vegada entenen que, si així ho volen, només s’estan enganyant a ells mateixos.
El passat dia 15 reflexionava sobre el dret a Internet. Triguí poc en veure que el meu punt de vista és compartit. Comentant amb companys i veient els resultats aclaparadors de l’enquesta, ja puc dir que no estic sol.
Un dia desprès, precisament, el diari digital Vilaweb, de la mà d’Enric Borràs, publicava –a les 6 del matí, ben puntual—una notícia directament relacionada amb aquell post. El motiu pel qual me’n faig ressò tan tard és que ho he vist fa poques hores (que despistat que sóc!). Sigui com sigui, crec que calia publicar-ho:
Finlàndia converteixla banda ampla en un dret legal
L’any 2006, Finlàndia era l’onzè país en índex de desenvolupament humà (Catalunya n’era el 15é i l’Estat Espanyol el 19è). Amb aquestes dades a la mà, podríem considerar que l’IDH tampoc era tan diferenciat entre casa nostra i Finlàndia. Ara bé, sembla que pel que fa a iniciatives de potenciació d’Internet ens guanyen els nòrdics.
Segons Vilaweb, “l’any 2010 tots els finlandesos tindran el dret de contractar una connexió a Internet no inferior a 1 mbps” i que “ el govern finlandès va acordar quea partir del 2015 fos un dret legal la connexió de 100 mbps”
La legislació espanyola, per la seva banda, només cita que la connexió funcional a Internet és un servei universal. I considera la velocitat de 56 kbps apta. Amb aquesta ridícula velocitat cap de les pàgines 2.0 podria funcionar. Per fer-nos una idea, considerem que només aquesta imatge trigaria un mínim de 10 segons a carregar-se.
Sembla que ara, desprès del pas escandinau, el govern espanyol ha obert una consulta pública per convertir la banda ampla en alguna cosa més del que és avui dia. Es pretén incloure-la en el paquet de serveis universals, però a partir de 2011.
El Tribunal Suprem francès ja va decidir aquest estiu que l’accés universal a Internet fos un dret bàsic.
Personalment, a la informació que he llegit li he trobat a faltar quelcom: no es parla del preu. I em preocupa. Ja se sap que feta la llei, feta la trampa. No m’he llegit la normativa finesa, però en altres països (entre d’ells el nostre) se sol fer negoci d’aquestes coses. Ara (o quan s’aprovi la llei) els usuaris podran navegar per Internet la meitat de ràpid que els finlandesos, però tal vegada per exercir el seu dret hagin de demanar un (altre) crèdit.
Si una cosa queda clara és que un dels fonaments, ineludible i imprescindible, de les eines 2.0 és la col·laboració. El que en termes anglosaxons es coneix com a give back (retorn) o, més vulgarment, send & recive (enviar i rebre).
Quan Internet ha pogut donar veu als seus milions d’usuaris, molts han tremolat. I en tenen motius, mai abans havia existit una intel·ligència col·lectiva tan expandida. Certes mentides, són ara menys mentides (o, com a mínim, tremolen el seus fonaments), i les veritats són més certes (però també tenen més detractors).
En definitiva: la saviesa de la gent, unida, pot més que qualsevol altre coneixement. Qui no ha sentit mai a dir que la unió fa la força? Per cert, us recomano un interessant informe titulat “Web 2.0, La saviesa de la gent”, que a partir d’avui també incorporo a l’apartat documents de referència.
En aquest sentit, també he considerat aquest treball com una unió de forces, de la qual tu en formes part. És per això que et convido a entrar en els resultats. És tan fàcil com clicar uns quants cops el ratolí, tots ens sortirem beneficiats.
Ajuda’m avui, i demà, demana’m que puc fer per tu.
Aquest cop no vull parlar de cap eina 2.0. Però crec que la notícia hi té relació (parla de tecnologia).
Espanya, EUA i Canadà, els païssos més cars.
Sobren les paraules.
No us heu plantejat mai que el preu de la vostra telefonia mòbil és abusiu? Us proposo que pareu l’orella, és menys d’un minut. A mi, com a mínim a mi, m’ha fet reflexionar. Ens interessa a tots els que tenim un telèfon mòbil (la majoria).
Les diferències en oportunitats, fins i tot entre països del primer món (OCDE), segueixen existint.
Sembla que Twitter ja funciona millor (tot i que no s’ha acabat de recuperar). Ho reconeixen ells mateixos en les darreres actualitzacions de la notícia. A més, segons llegeixo a 3cat24, el seu amic facebook tampoc ha anat fi aquest dijous (la notícia està actualitzada). Serà un dia que els propietaris d’ambos serveis i els seus usuaris (que en són, en definitiva, l’ànima) voldran oblidar.
Aquesta tarda explicava que l’error que ha causat la indisposició de l’ocell blau era un vell conegut. Es veu que ja li havia passat en el seu dia a la famosa Wikipedia, i que no fou la primera víctima (ni l’última, pel que sembla). El cas es que, coses del destí, poc desprès de publicar el post he remenat la xarxa i he llegit quelcom molt curiós.
Pel que sembla, Quincy Adams també trobava el seu encant als apunts breus, de menys de 140 caràcters, que responen a la filosofia de Twitter i que ell ja redactava al seu diari. Més endavant intentaré ampliar informació sobre què és Twitter, però diré que es basa en la idea de compartir microblocs, més encara que els reduïts SMS dels mòbils, que admeten fins a 160 caràcters.
És una notícia sorprenent, sens dubte. Ens mostra com d’útils poden resultar les eines 2.0 per a la història i recopilació/publicació de documents perduts. Així, a més, es confirma que tothom (absolutament tothom!) pot arribar a tenir veu en les xarxes 2.0.
I tot i que és un afer més personal, m’ha fet pensar això que un dia desprès que es publiquessin escrits d’un home mort, els servidors de Twitter fallessin. Fantasmagòric?
Ocell mort, un ocell blau és el símbol de Twitter (C) infekted.it
L’ús cada cop més massiu d’eines 2.0 pot tenir els seus inconvenients. Com el que pateixen ara els milions d’usuaris de Twitter. Des d’ aproximadament les quatre d’aquesta tarda (hora catalana), i segons es diu en una nota a Twitter Status, bloc oficial per informar sobre l’estat del servei, el famós web de microblocs roman caigut (sense servei). La causa ha estat una arribada massiva d’usuaris ficticis. Bé… no exactament. Es tracta d’un atac maliciós que respon a les sigles angleses DDoS (Distributed Denial Of Service Attack) i que traduït al català seria “Denegació del servei”. El problema ocorre quan s’envien expressament moltes dades al servidor que es vol atacar, en aquest cas el del famós ocell blau, fent que no pugui donar a l’abast (quedant-se sense memòria física) i, en conseqüència, denegui el servei als usuaris legítims (aquells que volen accedir-hi normalment).
Es tracta, com hem pogut veure, d’un atac informàtic catalogat i sobradament conegut. Les eines 2.0 poden ser de gran utilitat a la societat però això no treu que siguin vulnerables als atacs. Qualsevol tecnologia és bona, menys quan deixa de funcionar (i això pot passar).
Aquí us deixo alguns enllaços que en parlen, sens dubte ha estat una notícia de ressò mediàtic. I és que una de les peculiaritats de les eines 2.0 és que connecten a tot el món.
Darrerament els portals especialitzats –i la pròpia empresa, com no—s’han fet ressò d’una efemèride substancialment important en el món de les TIC. Es tracta del desè aniversari del servei de missatgeria instantània més utilitzat del món: El Windows Live Messenger, de Microsoft. Tot i néixer el 22 de Juliol de 1999, quan la tecnologia encara era molt lluny de poder oferir serveis 2.0 online, se’l pot considerar un dels precursors de la dinàmica de les xarxes socials (al cap i a la fi permet conversar d’igual a igual). En aquell moment el mitjà de comunicació més innovador era el correu electrònic, i Microsoft, que havia adquirit Hotmail l’any 1997, va creure oportú crear un Client de Missatgeria Instantània per connectar els seus usuaris.
Les xifres parlen per si soles: una dècada desprès de veure la llum l’utilitzen uns 323 milions d’usuaris a tot el món (dels quals un 5% a l’Estat Espanyol). S’inicien cada dia 1.600 milions de sessions, creant uns 8.600 milions de missatges. El seu inici també fou bo, ja que en dos mesos tenia 2,5 milions d’usuaris, el que equivaldria a més de 40.000 nous usuaris per dia.
La majoria dels qui l’utilitzen són joves, que molts cops tenen prejudicis equivocats sobre aquest servei. Això és, almenys, el que he pogut comprovar de primera mà.
Hi ha qui el té per l’únic Client de Missatgeria Instantània que existeix. Això, per descomptat no és cert. Si bé les dades semblen indicar que és el més popular a nivell mundial, s’ha de tenir en compte variables com el país, la Taxa de penetració de cada un, la població etc. Tampoc va ser el primer. De la mateixa manera que Microsoft va adquirir el client de correu electrònic Hotmail, els inicis del popular Messenger van ser de codi compartit amb AIM Messenger, creat anteriorment (1997). A més, en l’actualitat n’existeixen d’altres, com Yahoo! Messenger, Google Talk etc.
També es sol creure que el correu electrònic i el Messenger son el mateix. Hotmail no és sinó el client més popular de correu electrònic del món, i tenir-ne un compte permet accedir al Client de Missatgeria Instantània de Microsoft, tot i que és possible tenir una adreça Hotmail sense la necessitat d’utilitzar el xat.
I en darrer terme, i potser aquest és el mite més desconegut, l’abreviatura MSN no significa Messenger. Degut a la popularitat d’aquest servei i la semblança amb el nom, molts creuen que la famosa papallona multicolor i les lletres MSN atenen al nom de Messenger. Tot i que popularment ja s’accepta així, aquestes sigles corresponen a The MicroSoft Network (xarxa Microsoft, en anglès), servei creat per la famosa empresa i incorporat al seu SO Windows 95 per primer cop. Actualment el portal msn.com ofereix un seguit de serveis d’Internet gratuïts, a més del correu Hotmail, com noticies, compres, fòrums d’opinió, xarxes de grup etc. Aquest desconeixement, i creure sovint que Windows Live Messenger i Windows Live Hotmail són el mateix, a portat a crear els més variats mites.
Espero que aquesta explicació hagi servit per desmentir-ne alguns.
La societat 2.0 
