Un ordinador real pel món real

L’empresa no és poc ambiciosa: 30 milions d’escolars africans amb portàtil l’any 2015. Així ho vol l’ONG nord-americana One Laptop per Children (Un portàtil per nen, en anglès), que des de ja fa un temps s’ha implicat en el disseny, fabricació i distribució de maquinari subvencionat.

“Un portàtil realista pel canvi del món real”. Així presenta l’organització no governamental OLPC el seu aparell, d’un inconfusible verd festuc, que amaga molta més tecnologia i dedicació de la que pugui aparentar. El XO –així s’anomena l’ordinador—és el fruit d’anys de dedicació on han participat diversos experts, molts d’ells, treballadors a empreses tecnològiques com Intel.

El disseny del giny no ha estat fàcil. La seva carcassa, simplista i original, ha tingut en compte els destinataris: nens, i està pensat per treballar en condicions especialment dures. La eficiència energètica en que es basa, per exemple, no és només una qüestió ecològica: l’ordinador ja ha estat distribuït per diversos països amb infraestructures insuficients, així que la possibilitat de funcionar en condicions precàries és una condició necessària.

Tanmateix, les seves característiques no difereixen massa de les d’un netbook i, en qualsevol cas, compleixen amb la seva funció. Atén al tamany d’un llibre de text, i un pes relativament lleuger (1,45 kg), a l’hora que la seva pantalla és flexible i ergonòmica, però resistent. Tots els perifèrics hi són inclosos: càmera, altaveus i, fins i tot, un controlador per a jocs. En qüestions de connectivitat incorpora una ranura SD, USB i dues antenes Wireless ben característiques.

Basant-se en l’empirisme, els dissenyadors han valorat que els components més propensos a fallar són el disc dur i els connectors interns, així que al seu l’interior, l’XO sols té dos cables i no disposa de disc dur. Les parets, a més, estan reforçades (3 mm) i en sobresurten antenes  més potents que les del mercat. Tot plegat aconsegueix que la vida útil del producte sigui de, al menys,  cinc anys.

Pel que fa al programari, els promotors del projecte queden d’acord en que el producte ha de poder créixer amb l’usuari. No estem parlant d’un portàtil tradicional, cal tenir-ho en compte, l’XO incorpora activitats en comptes de programes; algunes de les quals no es poden resoldre sense cooperació. I és que als infants els cal molt més que classes teòriques per seguir l’estela monopolista de Word, Power Point i Excel.

Al seu web, l’OLPC convida a fer una ullada als diferents tipus d’activitats que el programari ofereix. Val la pena.

I tot plegat, d’on surt? L’OLPC assegura que l’XO és més que un simple ordinador, és tot un projecte.

Tanmateix, un dels seus  handycaps és el preu. Tota aquesta tecnologia val 200 $, un preu que, tot i que als ulls del mercat occidental resulti assequible, no deixa de ser car tenint en compte als qui va destinat.

L’abaratiment depèn únicament de les subvencions i, en aquest sentit la CAO (Comunitat de l’Àfrica Occidental) ha anunciat que està redactant una carta al president nord-americà Barack H. Obama perquè recolzi econòmicament el projecte. El seu objectiu és abaratir-lo fins als 100 $ per unitat.

D’altra banda, el seu programa de voluntariat resta obert a tothom i va més enllà de les aportacions econòmiques.  L’ONG obra diverses portes: des de voluntari local, traductor (s’està treballant en 90 noves llengües), desenvolupador de programari (lliure, per suposat) o “tècnic/assessor” informàtic, sense que es requereixi experiència, per tal d’aportar coneixements tecnològics als que més difícil ho tenen.

I és que, en síntesi, la campanya un ordinador per cada nen no deixa de ser, segons se’ns explica al propi web , un intent d’apropar les noves tecnologies als països del Tercer Món. Si bé la porta d’entrada són els centres educatius, aquests portàtils representen, en molts cassos, l’única aportació informàtica al nucli familiar, així que, en aquest sentit, no és només el propi nen o nena qui se’n beneficia.

No és un projecte d’ordinador portàtil, és un projecte educatiu

I doncs, ¿quantes coses es podrien arribar a solucionar si els futurs habitants del planeta poden ara estar connectats, intercanviar opinions, i col·laborar? Aquestes són les preguntes que Nicholas Negroponte, el pare de OLPC, es va fer al 2002 arran d’una experiència a Cambodja.

One Laptop per Child compta ara amb un creixent i no menyspreable nombre de suports i col·laboradors. El seu fundador, per exemple, ha estat estretament vinculat amb un dels més prestigiosos instituts tecnològics del món, el MIT,  i encara avui desenvolupa el seu projecte sota llicència.

Resulta esperançador veure actituds d’aquesta mena; projectes que conceben la tecnologia com a una eina clau de col·laboració entre els habitants d’avui per aconseguir un millor futur demà.

Per repartir els XO, però, caldria, abans, que 121.000.000 de nens poguessin anar a escola.


Si en voleu saber més, One Laptop per Child té

–          Pàgina web (per descomptat)

–          Un wiki

–          Bloc

–          Grup a Facebook

–          Un “niu” a Twitter

–          Canal a YouTube

–          Quaranta pàgines de fotos a Flickr

Anuncis

Quant a Josep Andreu Palacios Caballero
Una opinió fonamentada sempre és fruit d'alguna influència. Realment existeix una sola opinió sobre algú? Coneixeu-me (si voleu).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: