Si els diputats del Parlament de Catalunya fossin escollits mitjançant la seva popularitat a Twitter, serien 9 en comptes de 6 les forces parlamentàries amb presència a l’hemicicle català. Aquest augment estaria donat pel Partit Pirata de Catalunya, Solidaritat Catalana i Reagrupament Independentista, que també farien canviar –i molt– el grau de representativitat dels actuals partits.
Avui dia, és probable que no ens sobti llegir una notícia que parli a l’hora de benestar i països escandinaus. D’allà dalt ens han arribat marques i invents tan sorprenents com ara Ikea, les saunes, les “cadires d’ou” o Nokia.
Però l’efemèride nòrdica d’aquesta setmana no hi té res a veure.
I és que, a partir d’aquest juliol, els finesos tindrangarantit legalment l’accés a Internet amb una velocitat mínima d’1Mbps.
Així doncs, dit d’una altra manera, es podria assegurar que, per primer cop, un país (nòrdic havia de ser) ha decretat que no poder accedir a Internet de banda ampla és il·legal.
És la nit de cap d’any. Nit de raïm, d’il·lusió, de promeses, celebracions i, per alguns, de feina. Pel que fa mi, decideixo publicar els primers resultats de l’estudi que he realitzat paral·lelament a tot aquest treball.
Obro, a la vegada, una nova pàgina dins aquest bloc (Resultats de l’estudi) i a la columna dreta insereixo un giny on hi he penjat els fitxers amb els resultats. A mesura que vagi avançant en el recull actualitzaré les dades.
Ahir, tot parlant sobre Facebook, vaig comprovar com una de les queixes més habituals dels seus usuaris radica en la poca protecció de la privacitat. I és que les eines dos punt zero (millor dit, les companyies que se’n fan càrrec) també cometen abusos, segons creuen part dels usuaris.
Com en molts d’altres serveis, mai hi ha cap problema un cop hi has entrat, tot és fàcil, ràpid, gratuït i extraordinari.
Les queixes, però, venen quan tens un entrebanc i decideixes anar-te’n. Els usuaris que han estat un temps inscrits a Facebook i en volen sortir, de segur tenen les seves bones raons. Donar-se de baixa és relativament fàcil, unes poques confirmacions i apa, ja ets fora.
Però, com vaig comentar ahir, aquí ve el joc: Què significa donar-se de baixa d’una xarxa social?
Internet és gran, molt gran. Tant, que sovint, les xifres passen desapercebudes per la seva enorme magnitud. En aquest sentit, penso que l’ús d’un comptador pot servir per fer-nos-en una lleugera idea.
Fa un temps, Gary Hayes, autor de PersonalizeMedia.com va publicar un comptador que permet imaginar, en temps real, alguns moviments que es desenvolupen en una societat globalitzada en xarxa.
Quan entreu a la pàgina, els números creixeran sense parar. I així ho faran cada cop que la visiteu. L’autor pretén ensenyar a quin ritme creix Internet, just en el temps que nosaltres romanguem davant el comptador.
Ja han passat dos mesos des que vaig començar (el curs, vull dir…). Més de noranta dies, per tant, en que he substituït el paper per la pantalla.
Netbooks a l'aula
No em puc queixar. La decisió d’encetar el curs amb el Netbook va arribar de sobte, una mica precipitada, fins i tot. Però tot i els dubtes inicials, els resultats m’han sorprès gratament. Sovint tenim massa prejudicis; creiem que les coses són bones si sempre han estat d’una manera. La meva experiència m’ha demostrat el contrari.
No he tingut cap negativa ni reticència del professorat a l’hora de sintetitzar apunts i llibres en un quilo de pes. Al contrari, per ara tothom s’ha mostrat sorprès, sí, però en tot cas han aprovat la iniciativa positivament. En una setmana ja estava sent una cosa del tot normal. Tot és atrevir-se…
A nivell institucional, però, la cosa sembla estar més aturada. Com vaig comentar fa un temps, el meu institut no s’ha convertit, com ho havia demanat, en un dels primers centres en implantar els Netbooks a l’aula. Falta de voluntat, problemes logístics?
Segurament una mica de tot.
Segons he pogut saber —i com ve sent habitual en aquests casos—la cosa ve de lluny. A finals del curs passat, es va oferir al meu institut, l’IES Alexandre Satorras , poder experimentar aquest any amb els Netbooks a l’aula. Al final, però, tot va quedar en paper mullat.
La potència del fenomen 2.0 ja ha superat ja la barrera del software (programari) per fer-se un lloc entre el hardware(maquinari).
Fins ara, quan parlàvem d’eines 2.0, ho fèiem, eminentment, com una cosa intangible. Com un web dins una pantalla, però que en tot cas havia de ser utilitzat mitjançant un dispositiu físic multi usos (ordinador o telèfon mòbil).
TwitterPeek canvia de soca-rel aquesta concepció: es tracta del primer dispositiu electrònic que serveix única i exclusivament per publicar missatges a Twitter.
Encara tinc pendent parlar sobre aquesta eina 2.0, però per sintetitzar-ho diré que twitter és un servei del que es coneix com “microblogin”, similar als missatges de text dels telèfons mòbils. Al web de Twitter podem trobar varietat de canals (un per cada usuari) on llegim les seves publicacions. Allò que escriu: els seus pensaments, una notícia interessant que ha trobat… sempre en 100 caràcters o menys.
Doncs bé, a través del web de compres Amazon podem adquirir TwitterPeek, un dispositiu semblant als Smartphone però on només podem rebre i publicar missatges a Twitter (ni tan sols permet navegar per Internet). Se’ns fa impossible, doncs, adjuntar fotos o interactuar amb enllaços (cosa que es permet si utilitzem el servei des de l’ordinador o el telèfon mòbil).
El seu preu és de 100 $, amb una subscripció de 6 mesos i 200 $ si el volem amb servei il·limitat. Això sí, per ara només està disponible als Estats Units.
La companyia ja havia fabricat un altre “Peek”, una andròmina semblant però que en aquest cas permetia exclusivament enviar i rebre correus electrònics.
La principal avantatge d’aquests dispositius és que la seva adquisició no està lligada a la firma de cap contracte amb un operador i sols s’ha de pagar un preu únic, que inclou el servei i l’aparell.
Ara bé… cal admetre que la aposta té el seu risc. En uns temps en que els telèfons fan de tot i les companyies ofereixen tarifes planes d’Internet al mòbil , tenir un aparell per un us exclusiu pot resultar rudimentari i contraproduent.
“Dinamarca permet als alumnes fer exàmens amb accés lliure a Internet”
I m’ha aflorat un bri d’esperança. Ja se sap que d’iniciatives pròpies, en educació, aquí en tenim ben poques. Però no seria el primer cop que amb l’excusa d’emmirallar-se amb la “vella Europa” ens vingués la pressa per imitar-los.
La prova pilot, només a Batxillerat, es vol extendre.
Ahir mateix, un professor, al veure’m amb el Netbook a classe, va comentar, tot somrient: “Estàs avançat al teu temps, tu”.
Si realment aquí encara creiem que tenir un ordinador és estar avançat al nostre temps…
Els Pisao altres informes educatius ens preocupen, posem el crit al cel quan venen, ens queixem de que els qui haurien de fer no fan… Però al dia següent ningú se’n recorda. Aquest és, com a mínim, el meu parer. Tal vegada hauríem de començar a reflexionar i així, algun dia, puguem aparèixer com uns pioners en un rotatiu danès. Ja ens hem demostrat que els miracles no exiteixen.
Segons el ministre d’educació de Dinamarca:
“Els nostres exàmens han de reflectir la vida quotidiana a l’aula, i la vida quotidiana a l’aula ha de reflectir la vida a la societat”
En aquest sentit, a la notícia es destaca que aquesta modalitat d’exàmens no difereix massa dels típics en paper. En tot cas, es valora de forma especial la capacitat d’interpretar de l’alumne.
El que més admiro, però, d’aquesta iniciativa, és una actitud a la qual, aquí, no crec que arribarem mai: Es basen en la confiança.
Els professors tenen fe en que el seu alumnat no farà trampa. Tal vegada entenen que, si així ho volen, només s’estan enganyant a ells mateixos.
El passat dia 15 reflexionava sobre el dret a Internet. Triguí poc en veure que el meu punt de vista és compartit. Comentant amb companys i veient els resultats aclaparadors de l’enquesta, ja puc dir que no estic sol.
Un dia desprès, precisament, el diari digital Vilaweb, de la mà d’Enric Borràs, publicava –a les 6 del matí, ben puntual—una notícia directament relacionada amb aquell post. El motiu pel qual me’n faig ressò tan tard és que ho he vist fa poques hores (que despistat que sóc!). Sigui com sigui, crec que calia publicar-ho:
Finlàndia converteixla banda ampla en un dret legal
L’any 2006, Finlàndia era l’onzè país en índex de desenvolupament humà (Catalunya n’era el 15é i l’Estat Espanyol el 19è). Amb aquestes dades a la mà, podríem considerar que l’IDH tampoc era tan diferenciat entre casa nostra i Finlàndia. Ara bé, sembla que pel que fa a iniciatives de potenciació d’Internet ens guanyen els nòrdics.
Segons Vilaweb, “l’any 2010 tots els finlandesos tindran el dret de contractar una connexió a Internet no inferior a 1 mbps” i que “ el govern finlandès va acordar quea partir del 2015 fos un dret legal la connexió de 100 mbps”
La legislació espanyola, per la seva banda, només cita que la connexió funcional a Internet és un servei universal. I considera la velocitat de 56 kbps apta. Amb aquesta ridícula velocitat cap de les pàgines 2.0 podria funcionar. Per fer-nos una idea, considerem que només aquesta imatge trigaria un mínim de 10 segons a carregar-se.
Sembla que ara, desprès del pas escandinau, el govern espanyol ha obert una consulta pública per convertir la banda ampla en alguna cosa més del que és avui dia. Es pretén incloure-la en el paquet de serveis universals, però a partir de 2011.
El Tribunal Suprem francès ja va decidir aquest estiu que l’accés universal a Internet fos un dret bàsic.
Personalment, a la informació que he llegit li he trobat a faltar quelcom: no es parla del preu. I em preocupa. Ja se sap que feta la llei, feta la trampa. No m’he llegit la normativa finesa, però en altres països (entre d’ells el nostre) se sol fer negoci d’aquestes coses. Ara (o quan s’aprovi la llei) els usuaris podran navegar per Internet la meitat de ràpid que els finlandesos, però tal vegada per exercir el seu dret hagin de demanar un (altre) crèdit.
Si un eslògan s’emet en prime time i es passeja pels autobusos de Barcelona, segur que cala. Una frase concisa, senzilla i fàcil de recordar, que sigui moderna però que evoqui antigues reivindicacions. Quan més compradors es capti millor. Està clar, ningú fa publicitat per perdre diners.
Parlo de la campanya d’Orange, “Tens dret a Internet” (Tienes derecho a Internet, com ho diuen ells). És una afirmació magnífica, no em digueu que no sona bé.
Com a compradors, també segurament com a usuaris d’Internet, ens encanta llegir aquest reclam publicitari com si d’un dret constitucional es tractés. És ben cert, però, que en els temps que corren, on Internet ha esdevingut un element tan essencial a la nostra societat, cap la possibilitat d’anar més enllà i començar a plantejar-nos si el lliure accés a la xarxa hauria d’esdevenir un dret universal.
El que fou director de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, alcalde de Mataró i Ministre d’Indústria amb Felipe González, Joan Majó, pensa que l’accés a Internet hauria d’estar garantit per a tothom, equiparant-se així a altres drets universals. Tenir o no ordinador propi ja seria una altra qüestió, com poder utilitzar el transport públic i decidir no fer-ho, però aquell qui volgués, hauria de tenir garantida la connexió.
Internet serveix per fer trastades, sí, però gaudir d’un accés lliure a la xarxa és sinònim també de garantir el dret d’expressió, a la informació de fons contrastades, a l’entreteniment… encara que això, a alguns, els pot arribar a fer por.
Sabem que, a dia d’avui, no tothom pot gaudir d’aquest “dret” (la mitjana de penetració mundial no arriba al 25%), però en un primer pas caldria reflexionar si aquest fet es deu a una manca de voluntat de les administracions, a la pressió de les telefòniques, que no volen oferir infraestructures eficients a preus lícits, o a una manca de consciència ciutadana sobre les portes que pot obrir Internet, més enllà d’Europa, el Japó i els EUA.
Que algunes línies de RENFE perden diners ja ho sabem, però ningú es qüestiona treure-les ja que, gràcies a ser considerades com un dret, es poden subvencionar amb diner públic. ¿No podria ocórrer el mateix amb la connexió a Internet, tan en infraestructura com en preu?
Fa poc, fins i tot, vaig viure una experiència que va molt més enllà. Se’m va qüestionar que utilitzés la xarxa Wi-Fi de l’Institut Públic on estudio. Quan vaig demanar la clau d’accés se’m va dir que jo no la podia tenir, i una setmana desprès, quan va esdevenir un problema tècnic (l’ample de banda estava saturat, segons sembla, per un sol ordinador) em van ser demanades explicacions per si jo estava descarregant quelcom que pogués saturar la banda que Telefónicaens ofereix.
Aquesta vivència, de fet, fou la que m’incità a fer-me aquesta pregunta. No podria, una administració pública (l’Ajuntament de Mataró, o la Generalitat, ara que s’ha posat en aquest tema dels Netbooks), juntament amb alguna operadora (Telefònica, o Orange, la defensora dels drets), garantir una connexió oberta en un Institut públic?
Aquest cop no vull parlar de cap eina 2.0. Però crec que la notícia hi té relació (parla de tecnologia).
Espanya, EUA i Canadà, els païssos més cars.
Sobren les paraules.
No us heu plantejat mai que el preu de la vostra telefonia mòbil és abusiu? Us proposo que pareu l’orella, és menys d’un minut. A mi, com a mínim a mi, m’ha fet reflexionar. Ens interessa a tots els que tenim un telèfon mòbil (la majoria).
Les diferències en oportunitats, fins i tot entre països del primer món (OCDE), segueixen existint.
Hem de tenir en compte amb qui parlem. (C) Mobigates flickr.com
És una cançó de protesta. Però perfectament podria ser l’eslògan de les 2.0. Al menys, d’una de les utilitats que se li dóna. Aquestes eines demostren, censura a part, que la cooperació horitzontal entre usuaris pot donar bons resultats. I ara no em refereixo a les protestes iranianes…
Avui, navegant, he ensopegat amb una altra bona iniciativa. I es que la maj
oria de problemes tenen solució, més encara si els contrastem amb algú que també els té.
Així va la cosa: Qui no s’ha trobat mai el seu telèfon envaït per molestes trucades de publicitat? Allò que li’n diuen “telemàrqueting”, però que, lluny de ser una trucada és una tocada de (etc.)?
Hi ha algú que ja n’està fart. Com molts d’altres, és clar… però aquest cop s’ha donat un pas més i ha nascut whocallsme.com. Es tracta d’un senzill portal on introduint el número sospitós (a dalt, a l’esquerra) ens surt una base de dades, creada pels usuaris, on es comenten les experiències comuns amb números d’aquesta mena. (El pueblo, unido…)
El lloc web és senzill però, atenent a propietats de la comunicació horitzontal, se’n pot extreure informació molt útil. Així doncs, el proper cop que us truqui un número sospitós, millor consulteu aquesta llista, mai se sap…
Sembla que Twitter ja funciona millor (tot i que no s’ha acabat de recuperar). Ho reconeixen ells mateixos en les darreres actualitzacions de la notícia. A més, segons llegeixo a 3cat24, el seu amic facebook tampoc ha anat fi aquest dijous (la notícia està actualitzada). Serà un dia que els propietaris d’ambos serveis i els seus usuaris (que en són, en definitiva, l’ànima) voldran oblidar.
Aquesta tarda explicava que l’error que ha causat la indisposició de l’ocell blau era un vell conegut. Es veu que ja li havia passat en el seu dia a la famosa Wikipedia, i que no fou la primera víctima (ni l’última, pel que sembla). El cas es que, coses del destí, poc desprès de publicar el post he remenat la xarxa i he llegit quelcom molt curiós.
Pel que sembla, Quincy Adams també trobava el seu encant als apunts breus, de menys de 140 caràcters, que responen a la filosofia de Twitter i que ell ja redactava al seu diari. Més endavant intentaré ampliar informació sobre què és Twitter, però diré que es basa en la idea de compartir microblocs, més encara que els reduïts SMS dels mòbils, que admeten fins a 160 caràcters.
És una notícia sorprenent, sens dubte. Ens mostra com d’útils poden resultar les eines 2.0 per a la història i recopilació/publicació de documents perduts. Així, a més, es confirma que tothom (absolutament tothom!) pot arribar a tenir veu en les xarxes 2.0.
I tot i que és un afer més personal, m’ha fet pensar això que un dia desprès que es publiquessin escrits d’un home mort, els servidors de Twitter fallessin. Fantasmagòric?
Ocell mort, un ocell blau és el símbol de Twitter (C) infekted.it
L’ús cada cop més massiu d’eines 2.0 pot tenir els seus inconvenients. Com el que pateixen ara els milions d’usuaris de Twitter. Des d’ aproximadament les quatre d’aquesta tarda (hora catalana), i segons es diu en una nota a Twitter Status, bloc oficial per informar sobre l’estat del servei, el famós web de microblocs roman caigut (sense servei). La causa ha estat una arribada massiva d’usuaris ficticis. Bé… no exactament. Es tracta d’un atac maliciós que respon a les sigles angleses DDoS (Distributed Denial Of Service Attack) i que traduït al català seria “Denegació del servei”. El problema ocorre quan s’envien expressament moltes dades al servidor que es vol atacar, en aquest cas el del famós ocell blau, fent que no pugui donar a l’abast (quedant-se sense memòria física) i, en conseqüència, denegui el servei als usuaris legítims (aquells que volen accedir-hi normalment).
Es tracta, com hem pogut veure, d’un atac informàtic catalogat i sobradament conegut. Les eines 2.0 poden ser de gran utilitat a la societat però això no treu que siguin vulnerables als atacs. Qualsevol tecnologia és bona, menys quan deixa de funcionar (i això pot passar).
Aquí us deixo alguns enllaços que en parlen, sens dubte ha estat una notícia de ressò mediàtic. I és que una de les peculiaritats de les eines 2.0 és que connecten a tot el món.
Darrerament els portals especialitzats –i la pròpia empresa, com no—s’han fet ressò d’una efemèride substancialment important en el món de les TIC. Es tracta del desè aniversari del servei de missatgeria instantània més utilitzat del món: El Windows Live Messenger, de Microsoft. Tot i néixer el 22 de Juliol de 1999, quan la tecnologia encara era molt lluny de poder oferir serveis 2.0 online, se’l pot considerar un dels precursors de la dinàmica de les xarxes socials (al cap i a la fi permet conversar d’igual a igual). En aquell moment el mitjà de comunicació més innovador era el correu electrònic, i Microsoft, que havia adquirit Hotmail l’any 1997, va creure oportú crear un Client de Missatgeria Instantània per connectar els seus usuaris.
Les xifres parlen per si soles: una dècada desprès de veure la llum l’utilitzen uns 323 milions d’usuaris a tot el món (dels quals un 5% a l’Estat Espanyol). S’inicien cada dia 1.600 milions de sessions, creant uns 8.600 milions de missatges. El seu inici també fou bo, ja que en dos mesos tenia 2,5 milions d’usuaris, el que equivaldria a més de 40.000 nous usuaris per dia.
La majoria dels qui l’utilitzen són joves, que molts cops tenen prejudicis equivocats sobre aquest servei. Això és, almenys, el que he pogut comprovar de primera mà.
Hi ha qui el té per l’únic Client de Missatgeria Instantània que existeix. Això, per descomptat no és cert. Si bé les dades semblen indicar que és el més popular a nivell mundial, s’ha de tenir en compte variables com el país, la Taxa de penetració de cada un, la població etc. Tampoc va ser el primer. De la mateixa manera que Microsoft va adquirir el client de correu electrònic Hotmail, els inicis del popular Messenger van ser de codi compartit amb AIM Messenger, creat anteriorment (1997). A més, en l’actualitat n’existeixen d’altres, com Yahoo! Messenger, Google Talk etc.
També es sol creure que el correu electrònic i el Messenger son el mateix. Hotmail no és sinó el client més popular de correu electrònic del món, i tenir-ne un compte permet accedir al Client de Missatgeria Instantània de Microsoft, tot i que és possible tenir una adreça Hotmail sense la necessitat d’utilitzar el xat.
I en darrer terme, i potser aquest és el mite més desconegut, l’abreviatura MSN no significa Messenger. Degut a la popularitat d’aquest servei i la semblança amb el nom, molts creuen que la famosa papallona multicolor i les lletres MSN atenen al nom de Messenger. Tot i que popularment ja s’accepta així, aquestes sigles corresponen a The MicroSoft Network (xarxa Microsoft, en anglès), servei creat per la famosa empresa i incorporat al seu SO Windows 95 per primer cop. Actualment el portal msn.com ofereix un seguit de serveis d’Internet gratuïts, a més del correu Hotmail, com noticies, compres, fòrums d’opinió, xarxes de grup etc. Aquest desconeixement, i creure sovint que Windows Live Messenger i Windows Live Hotmail són el mateix, a portat a crear els més variats mites.
Espero que aquesta explicació hagi servit per desmentir-ne alguns.
La societat 2.0 
