El 2010 ha estat un any de bonança a totes les xarxes socials. Facebook ha aconseguit superar els 500 milions de comptes (i segueix creixent a un ritme de 700.000 registres diaris). Twitter va guanyar el 40% dels seus usuaris entre gener i agost de l’any passat (enguany té uns 200 milions) i YouTube ha aconseguit superar la barrera psicològica de les 24 noves hores de vídeo penjades cada minut.
Però si hi ha una xarxa que realment destaca per la seva crescuda percentual durant el 2010 aquesta és, sens dubte, Foursquare, que creix un 3400%. Aquest augment tan gran, que ells mateixos qualifiquen de “insà”, mostra que la popularitat d’aquest servei va a l’alça. Però més enllà dels números relatius, cal contextualitzar aquestes dades.
Desprès d’un llarg temps sense saber res sobre el programari de codi obert Chrome OS de Google, Venture Beat ha llançat l’exclusiva. La taiwanesa Acer serà l’encarregada de donar el tret de sortida al sistema operatiu del buscador. I és que d’aquí a dues setmanes es presentaran nous dispositius amb aquest programari que, malgrat les expectatives, sembla passar un tant desapercebut.
Alexa, The Web Information Company (Alexa, Companyia d’Informació de la Xarxa) és una empresa de serveis telemàtics que començà a oferir els seus serveis a finals de Segle XX, amb un Internet –cal recordar-ho– encara en fase d’expansió. Des de fa uns anys, i ja en van catorze, trobem a Alexa.com un interessant recull de dades estadístiques sobre els llocs web que integren la xarxa. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Ahir, tot parlant sobre Facebook, vaig comprovar com una de les queixes més habituals dels seus usuaris radica en la poca protecció de la privacitat. I és que les eines dos punt zero (millor dit, les companyies que se’n fan càrrec) també cometen abusos, segons creuen part dels usuaris.
Com en molts d’altres serveis, mai hi ha cap problema un cop hi has entrat, tot és fàcil, ràpid, gratuït i extraordinari.
Les queixes, però, venen quan tens un entrebanc i decideixes anar-te’n. Els usuaris que han estat un temps inscrits a Facebook i en volen sortir, de segur tenen les seves bones raons. Donar-se de baixa és relativament fàcil, unes poques confirmacions i apa, ja ets fora.
Però, com vaig comentar ahir, aquí ve el joc: Què significa donar-se de baixa d’una xarxa social?
He de reconèixer que a aquestes alçades se’m fa difícil parlar-ne. He estat uns quants mesos comentant notícies i impressions sobre tecnologia dos punt zero i, en canvi, no he dedicat cap post per parlar exclusivament de la principal porta amb la que, alguns sense saber-ho, ens endinsem a la nova Societat en Xarxa: el popular i (quasi) omnipotent Facebook.
Un dels interrogants que em plantejo és per on començar. Fent cas del que, de moment, he pogut sintetitzar a través de l’estudi (i agraint als que hi heu participat) un estrepitós (encara que no sorprenent, d’altra banda) 97% dels enquestats assegura que coneix aquesta xarxa social. Aquestes dades són quasi idèntiques a totes les franges d’edat, només comparables amb el portal de vídeo YouTube, que també obté un resultat idèntic.
Pel que fa a la seva utilització, un elevat nombre de gent admet haver-lo emprat, xifres que, en aquest cas, representen un no menyspreable 89% (aquí YouTube guanya escassament amb el 93%).
Així doncs, Facebook és la xarxa social més coneguda i usada, i per golejada. Observeu els gràfics següents i compareu la presència de Facebook (circumval·lada en verd) amb la d’altres xarxes socials (rodejades per una línia taronja discontinua). Les xifres parlen per si soles.
Una de les característiques inherents de la xarxa social és la publicitat, patrocinada per diversos anunciants i col·locada sempre a la part dreta de la pantalla.
A la dècada dels noranta, l’ús comercial d’Internet va obrir la porta a una font molt rentable de fer publicitat. Crear un fitxer de propaganda per Internet és summament fàcil, i té uns costos molt inferiors al rodatge d’un anunci televisiu. El preu, per descomptat, es paga si es vol aparèixer a llocs com Facebook, davant de fins a 350 milions de persones.
Les xarxes socials, però, han tornat a revolucionar la publicitat a Internet, dita ja publicitat 2.0.
En el món del màrqueting és sobradament sabut que un producte va sempre destinat a un públic determinat i que, per tant, la publicitat s’ha de transmetre en els mitjans oportuns.
La privacitat és obertament qüestionada a Facebook
Llocs web com Facebook són ideals per a tal finalitat: quantes més dades personals emplenem al nostre perfil (l’empresa fa tot el possible perquè així sigui) més sabran de nosaltres: l’edat (obligatòria per inscriure’ns), els gustos, els esdeveniments als quals assistim, els enllaços que publiquem…
Així doncs, l’empresa ens dóna la oportunitat d’apuntar-nos gratuïtament a aquesta gran comunitat (de fet, un dels reclams més grans de Facebook és el nombre d’usuaris) i començar a compartir-ho tot. Cada dia hi haurà alguna raó per la qual entrar.
D’aquesta manera, la publicitat que nosaltres veurem semblarà subtil, però se’ns farà cada cop més interessant. És a dir: serà més efectiva per a l’empresa que la contracti. Davant un anunci publicitari, encara que no hi enllacem (cosa cada cop menys probable), podem marcar-lo com a quelcom que ens agrada (l’empresa ho sabrà) o bé eliminar-lo de la nostra pantalla. Lluny de ser una favor, aquesta pràctica no és més que una eina per la qual es perfilarà el tipus d’anuncis que rebrem en un futur, a fi que tard o d’hora hi enllacem.
D’altra banda, Facebook dóna a les empreses la possibilitat de crear grups patrocinats, comunitats d’usuaris amb uns mateixos gustos que reuneixen, per exemple, aquells als que els hi agraden els productes d’Apple. Precisament aquest grup, que fou dels primers a crear-se, ja compta amb un milió i mig d’admiradors, que, de segur, veuran publicitat de l’empresa cada cop que visitin la xarxa social.
La potència del fenomen 2.0 ja ha superat ja la barrera del software (programari) per fer-se un lloc entre el hardware(maquinari).
Fins ara, quan parlàvem d’eines 2.0, ho fèiem, eminentment, com una cosa intangible. Com un web dins una pantalla, però que en tot cas havia de ser utilitzat mitjançant un dispositiu físic multi usos (ordinador o telèfon mòbil).
TwitterPeek canvia de soca-rel aquesta concepció: es tracta del primer dispositiu electrònic que serveix única i exclusivament per publicar missatges a Twitter.
Encara tinc pendent parlar sobre aquesta eina 2.0, però per sintetitzar-ho diré que twitter és un servei del que es coneix com “microblogin”, similar als missatges de text dels telèfons mòbils. Al web de Twitter podem trobar varietat de canals (un per cada usuari) on llegim les seves publicacions. Allò que escriu: els seus pensaments, una notícia interessant que ha trobat… sempre en 100 caràcters o menys.
Doncs bé, a través del web de compres Amazon podem adquirir TwitterPeek, un dispositiu semblant als Smartphone però on només podem rebre i publicar missatges a Twitter (ni tan sols permet navegar per Internet). Se’ns fa impossible, doncs, adjuntar fotos o interactuar amb enllaços (cosa que es permet si utilitzem el servei des de l’ordinador o el telèfon mòbil).
El seu preu és de 100 $, amb una subscripció de 6 mesos i 200 $ si el volem amb servei il·limitat. Això sí, per ara només està disponible als Estats Units.
La companyia ja havia fabricat un altre “Peek”, una andròmina semblant però que en aquest cas permetia exclusivament enviar i rebre correus electrònics.
La principal avantatge d’aquests dispositius és que la seva adquisició no està lligada a la firma de cap contracte amb un operador i sols s’ha de pagar un preu únic, que inclou el servei i l’aparell.
Ara bé… cal admetre que la aposta té el seu risc. En uns temps en que els telèfons fan de tot i les companyies ofereixen tarifes planes d’Internet al mòbil , tenir un aparell per un us exclusiu pot resultar rudimentari i contraproduent.
Ja ha passat una setmana des que vaig escriure aquí per darrer cop i la xarxa —com sol fer—no ha parat de créixer. Sabíeu que, pel gener de 2009, hi havia aproximadament 1.000.000.000.000 (un trilió) de pàgines web indexades a Google? I pensar que ni de bon tros hi son totes…
En aquest sentit, he trobat una adreça molt interessant, Internet World Stats (Estadístiques mundials d’Internet)que, tot i no reflectir la temàtica que m’ocupa, presenta dades sorprenentment actualitzades de l’ús mundial d’Internet. Aquí queda l’enllaç, reitero que pot resultar molt útil, mai me’n havia trobat una de semblant.
Avui, emperò, volia parlar-vos d’un sistema operatiu web. I no un de qualsevol. eyeos és un “cloud computing” creat per dos joves d’Olesa de Montserrat, de tan sols 22 anys.
Però ¿què és eyeos i, sobretot, què es pot fer amb un Sistema Operatiu Web?
Logo d'eyeos
Primer de tot dir que, personalment, he tingut coneixement d’aquesta utilitat aquests dies, arran d’una entrevista al portal de notícies 3cat24.cat, del qual en sóc un lector assidu. El projecte d’eyeos, però, ja fa temps que existeix.
Allí, els seus creadors expliquen amb una concisió absoluta que és pot fer amb un Sistema Operatiu Web com eyeos.
Dedicar un màxim de cinc minuts a llegir l’entrevista ens respondrà a totes les preguntes que plantejo anteriorment, però jo intentaré, de manera bastat supèrflua, començar d’una mica més enrere.
Si llegeixes això (a menys que ho facis en paper), estàs usant un Sistema Operatiu. I segurament desenvolupat per Microsoft (Windows XP, Vista o 7) m’equivoco? MicrosoftWindows és el Sistema Operatiu per excel·lència (que no el millor, això és relatiu).
Un sistema operatiu és el programari responsable de gestionar els recursos d’un terminal (ja sigui un ordinador personal, un telèfon mòbil etc.)
Pau García-Milà, cofundador d'eyeos
I les eines 2.0 no es podien quedar endarrere en aquest camp. El major principi estructural d’aquestes, és que es basen en un sistema de xarxa distribuïda, aprofitant la capacitat recombinatòria d’aquestes (vegeu treball de síntesi). És a dir, ras i curt, que no podrien existir sense Internet.
Eyeos és precisament això: un sistema operatiu a al xarxa. Amb aquesta utilitat podrem accedir al nostre escriptori on i quan vulguem. No només ens permet d’emmagatzemar i compartir fitxers (per exemple un PDF) sinó que també inclou una sèrie de programari, com ara jocs, reproductors de música, processador de textos… que ens donen l’opció d’obrir-los, talment com si el nostre ordinador s’hagués anat a fer un tomb per Internet, acompanyant-nos per tot el món. Per si això fora poc, també s’inclou una opció amb la qual, a partir d’uns quants clics, ens podem fabricar aplicacions nosaltres mateixos.
Fa uns temps ja vaig parlar sobre ADrive. Cal remarcar que no és exactament el mateix: ADrive és un disc dur virtual, només permet l’emmagatzematge i distribució de fitxers, mentre que eyeos és un Sistema Operatiu al complet (podem utilitzar-lo com si fos el nostre ordinador, sense sortir del navegador d’Internet)
Molts ja l’avalen com la millor opció d’aquestes característiques, o sigui, el millor sistema operatiu virtual. I deu ser veritat, perquè amb una vintena d’anys d’edat, els seus autors ja han rebut tres premis internacionals i han fet conferències per mig món. Us animeu a provar-lo?
___
Vídeo sobre una de les utilitats de creació de programari d’eyeos:
Fonts:
3cat24.cat (CCMA): Entrevista a Pau Garcia-Milà i Marc Ceròs.
La web ens ofereix un directori de referència en eines 2.0
Qui més qui menys, sempre que s’hagi mogut per Internet (bé diàriament, bé fa dos mesos), haurà utilitzat en algun moment allò que en diuen eines 2.0. És probable que els poc habituats no sàpiguen definir què és, però tampoc cal saber de mecànica aeronàutica per viatjar en avió.
Segons els estudis (per si us interessa aquí n’hi ha de molt complets) allò que més utilitzem els internautes son els buscadors (amb Google al capdavant), seguit del correu electrònic.
Però… partint de la hipòtesi que algú només es connecti per visualitzar el correu electrònic… no haurà vist mai, aquest usuari, un vídeo a YouTube? Estadísticament és quasi impossible que no s’hagi rebut un correu amb un enllaç a un vídeo, o una invitació per veure les fotos d’un àlbum virtual. Si no regentem nosaltres algun web 2.0 segurament els nostres contactes ho faran, i tard o d’hora cap la possibilitat que ens convidin a utilitzar-la.
Ara bé, siguem assidus o no d’aquestes eines, realment les sabem totes? Seríem capaços de reconèixer els logotips d’aquesta imatge?
Imagino la resposta, així que avui recomano Go2web20.net.
Cada dia que passa, i cerco més sobre 2.0, me’n adono com d’increïble és, ja no només el que poden fer, sinó la quantitat que hi ha. Un dels meus objectius és recopilar les que em semblen més originals i fer-ne una petita ressenya perquè, encara que no ho sembli, sempre hi ha algú interessat.
Tot i que a Go2web20.net no hi son totes, sí que hi he trobat un bon directori amb molt material innovador. El millor és que estan ordenades per categories, i s’inclou l’opció de cerca. A més, nosaltres mateixos podem suggerir un nou enllaç. La creació de noves 2.0 és desbordant, i recopilar-les totes, difícil, però aquest directori pot ajudar…
Ja sabeu, doncs, si busqueu que el vostre ordinador us ensenyi què ha après avui a l’escola… Go2web20.net
Hem de tenir en compte amb qui parlem. (C) Mobigates flickr.com
És una cançó de protesta. Però perfectament podria ser l’eslògan de les 2.0. Al menys, d’una de les utilitats que se li dóna. Aquestes eines demostren, censura a part, que la cooperació horitzontal entre usuaris pot donar bons resultats. I ara no em refereixo a les protestes iranianes…
Avui, navegant, he ensopegat amb una altra bona iniciativa. I es que la maj
oria de problemes tenen solució, més encara si els contrastem amb algú que també els té.
Així va la cosa: Qui no s’ha trobat mai el seu telèfon envaït per molestes trucades de publicitat? Allò que li’n diuen “telemàrqueting”, però que, lluny de ser una trucada és una tocada de (etc.)?
Hi ha algú que ja n’està fart. Com molts d’altres, és clar… però aquest cop s’ha donat un pas més i ha nascut whocallsme.com. Es tracta d’un senzill portal on introduint el número sospitós (a dalt, a l’esquerra) ens surt una base de dades, creada pels usuaris, on es comenten les experiències comuns amb números d’aquesta mena. (El pueblo, unido…)
El lloc web és senzill però, atenent a propietats de la comunicació horitzontal, se’n pot extreure informació molt útil. Així doncs, el proper cop que us truqui un número sospitós, millor consulteu aquesta llista, mai se sap…
ADrive ens permet veure i compartir els nostres fitxers allà on siguem
Facebook i YouTube son probablement els portals 2.0 més usats i populars, si bé no els únics (a la columna de la dreta he creat un enllaç amb molts d’altres). En el primer cas es tracta de la xarxa social amb més usuaris, i el segon portal, dedicat a la publicació i difusió de vídeos, rau també en un funcionament semblant, doncs permet la interacció de l’usuari mitjançant comentaris o vídeos de resposta.
Però les 2.0 van més enllà: son totes aquelles eines que ens permeten poder compartir coneixement, idees, material etc.
Avui m’agradaria, com ja vaig fer amb el post sobre Amovens, parlar d’un web desconegut però no poc interessant. De fet és una peça clau en aquest treball, ja que sens ell qui sap si hauria perdut tota la feina. Parlo d’ADrive.com
Tot i no ser un fenomen de masses (com, per exemple, YouTube), es tracta d’una eina amb grans possibilitats. ADrive entra en el grup de serveis filesharingi emmagatzemant de dades online. Aquests serveis permeten a l’usuari crear un compte gratuït (encara que també existeixen plans de pagament) per a l’emmagatzematge i distribució de dades a través de la xarxa. Només cal seleccionar el/s fitxers que es vol guardar i pujar-los al servidor. A més, la majoria de serveis ens permeten organitzar-los en carpetes i subcarpetes. Així de senzill i així de segur.
La nostra feina, les nostres fotos o els documents que més ens importen poden estar guardats en un lloc extern, assegurant-nos així que si tenim algun problema amb el nostre disc dur no els hi passarà res.
Un dels avantatges d’aquests serveis és que a l’hora que podem fer copies de seguretat decidim si compartir algun dels fitxers. Així doncs, anem creant un disc dur virtual que, a més, serà accessible per l’usuari des de qualsevol ordinador del món i podrem també compartir les nostres creacions.
I per què ADrive? Existeixen diversos serveis d’aquesta mena, de fet la majoria estan més enfocats a compartir fitxers que a emmagatzemar-los. Excepte aquest. Al meu entendre es tracta del millor disc dur virtual que, a més, permet filesharing. I és que ens ofereix la inigualable capacitat de 50 GB gratuïts (i fins a 1TB, previ pagament) , amb la possibilitat d’accedir-hi allà on siguem. Comparant amb el mercat, si volguéssim adquirir emmagatzematge extern, he calculat que el seu preu en un disc dur seria d’uns 13 € (0,25 €/GB). I ADrive, insisteixo, s’ofereix gratuïtament.
L’únic inconvenient és la lenta velocitat de pujada que ens donen la majoria de proveïdors d’Internet. Això no és atribuïble en cap cas a ADrive, però és cert que molesta haver d’esperar-se tota una nit per pujar una pel·lícula (a 260 kbps transferir 100 MB equival a esperar uns 25 minuts). Confiem, però, en que això millori…
El disquet fa temps que està jubilat, i els llapis de memòria i discs durs externs s’imposen cada cop més. Però Internet i l’emmagatzematge en línia ofereix altres possibilitats. A més de guardar, també podem compartir. És una altra porta cap al coneixement versatil i constructiu. Ara cal veure si estem disposats a fer públics els nostres documents o ens els volem quedar per nosaltres, com havíem fet fins ara.
Ocell mort, un ocell blau és el símbol de Twitter (C) infekted.it
L’ús cada cop més massiu d’eines 2.0 pot tenir els seus inconvenients. Com el que pateixen ara els milions d’usuaris de Twitter. Des d’ aproximadament les quatre d’aquesta tarda (hora catalana), i segons es diu en una nota a Twitter Status, bloc oficial per informar sobre l’estat del servei, el famós web de microblocs roman caigut (sense servei). La causa ha estat una arribada massiva d’usuaris ficticis. Bé… no exactament. Es tracta d’un atac maliciós que respon a les sigles angleses DDoS (Distributed Denial Of Service Attack) i que traduït al català seria “Denegació del servei”. El problema ocorre quan s’envien expressament moltes dades al servidor que es vol atacar, en aquest cas el del famós ocell blau, fent que no pugui donar a l’abast (quedant-se sense memòria física) i, en conseqüència, denegui el servei als usuaris legítims (aquells que volen accedir-hi normalment).
Es tracta, com hem pogut veure, d’un atac informàtic catalogat i sobradament conegut. Les eines 2.0 poden ser de gran utilitat a la societat però això no treu que siguin vulnerables als atacs. Qualsevol tecnologia és bona, menys quan deixa de funcionar (i això pot passar).
Aquí us deixo alguns enllaços que en parlen, sens dubte ha estat una notícia de ressò mediàtic. I és que una de les peculiaritats de les eines 2.0 és que connecten a tot el món.
En els temps que corren, no precisament de bona salut econòmica i de cada cop més consciència ecològica (o així sembla ser), la web 2.0, la comunicació entre persones en definitiva, està resultant una eina molt eficaç. El seu apogeu ha coincidit amb una resecció econòmica a nivell mundial –crec que ningú ho nega—i això, juntament amb altres factors, ha fet més notoris els efectes socials d’aquestes eines.
Com si es tractés d’una amistat més, la crisi ens ha agregat al Facebook, però, a l’hora, gràcies a YouTube o a Twitter hem pogut seguir el procés d’un ERO en temps real i solidaritzar-nos amb els treballadors. També a través de xarxes socials i eines 2.0 qualsevol és capaç de convidar a la reflexió sobre el canvi climàtic i altres problemes mediambientals.
Mesclant ambdós factors, estalvi i consciència ecològica, he descobert Amovens, un web amb clares característiques 2.0 poc popular però, al menys al meu entendre, molt útil. La seva pretensió és simple: compartir cotxe. Es tracta d’un portal on podem oferir el nostre vehicle a altra gent , i apuntar-nos si volem formar part d’un viatge compartit. Valen tan trajectes esporàdics com habituals, i podem triar, per exemple, si es podrà fumar o no, si acceptem animals de companyia etc. La novetat d’aquest portal és que s’enfoca com una xarxa 2.0, ja que, per exemple, es pot crear un cercle d’amics, vincular-se a empreses i seguir el servei per Twitter o Facebook.
És un web bastant jove, i sembla que per ara li costa una mica arrancar. Tanmateix, sembla una bona iniciativa, creada amb molt d’entusiasme. El propi govern de la Generalitat ja fa temps que parla d’impulsar la mobilitat amb cotxe compartit. S’estan fent passos, un exemple n’és aquesta web, però sembla que la ciutadania encara no està convençuda dels avantatges que suposa compartir un cotxe.
Darrerament els portals especialitzats –i la pròpia empresa, com no—s’han fet ressò d’una efemèride substancialment important en el món de les TIC. Es tracta del desè aniversari del servei de missatgeria instantània més utilitzat del món: El Windows Live Messenger, de Microsoft. Tot i néixer el 22 de Juliol de 1999, quan la tecnologia encara era molt lluny de poder oferir serveis 2.0 online, se’l pot considerar un dels precursors de la dinàmica de les xarxes socials (al cap i a la fi permet conversar d’igual a igual). En aquell moment el mitjà de comunicació més innovador era el correu electrònic, i Microsoft, que havia adquirit Hotmail l’any 1997, va creure oportú crear un Client de Missatgeria Instantània per connectar els seus usuaris.
Les xifres parlen per si soles: una dècada desprès de veure la llum l’utilitzen uns 323 milions d’usuaris a tot el món (dels quals un 5% a l’Estat Espanyol). S’inicien cada dia 1.600 milions de sessions, creant uns 8.600 milions de missatges. El seu inici també fou bo, ja que en dos mesos tenia 2,5 milions d’usuaris, el que equivaldria a més de 40.000 nous usuaris per dia.
La majoria dels qui l’utilitzen són joves, que molts cops tenen prejudicis equivocats sobre aquest servei. Això és, almenys, el que he pogut comprovar de primera mà.
Hi ha qui el té per l’únic Client de Missatgeria Instantània que existeix. Això, per descomptat no és cert. Si bé les dades semblen indicar que és el més popular a nivell mundial, s’ha de tenir en compte variables com el país, la Taxa de penetració de cada un, la població etc. Tampoc va ser el primer. De la mateixa manera que Microsoft va adquirir el client de correu electrònic Hotmail, els inicis del popular Messenger van ser de codi compartit amb AIM Messenger, creat anteriorment (1997). A més, en l’actualitat n’existeixen d’altres, com Yahoo! Messenger, Google Talk etc.
També es sol creure que el correu electrònic i el Messenger son el mateix. Hotmail no és sinó el client més popular de correu electrònic del món, i tenir-ne un compte permet accedir al Client de Missatgeria Instantània de Microsoft, tot i que és possible tenir una adreça Hotmail sense la necessitat d’utilitzar el xat.
I en darrer terme, i potser aquest és el mite més desconegut, l’abreviatura MSN no significa Messenger. Degut a la popularitat d’aquest servei i la semblança amb el nom, molts creuen que la famosa papallona multicolor i les lletres MSN atenen al nom de Messenger. Tot i que popularment ja s’accepta així, aquestes sigles corresponen a The MicroSoft Network (xarxa Microsoft, en anglès), servei creat per la famosa empresa i incorporat al seu SO Windows 95 per primer cop. Actualment el portal msn.com ofereix un seguit de serveis d’Internet gratuïts, a més del correu Hotmail, com noticies, compres, fòrums d’opinió, xarxes de grup etc. Aquest desconeixement, i creure sovint que Windows Live Messenger i Windows Live Hotmail són el mateix, a portat a crear els més variats mites.
Espero que aquesta explicació hagi servit per desmentir-ne alguns.
La societat 2.0 
