De navegadors n’hi ha molts, però la seva popularitat dista bastant d’uns a altres. Malgrat que l’arxiconegut Internet Explorer perd quota de mercat any rere any (actualment resta per sota del 50%), encara avui existeixen 5 alternatives que es reparteixen 9 de cada 10 usuaris d’Internet.
Una d’elles és el Mozilla Firefox, digne competidor del programa de Microsoft i que fins fa uns anys reunia la majoria d’usuaris que buscaven una alternativa a l’Explorer. En els darrers dos anys el navegador de Mozilla ha vist com el seu creixement es moderava a favor d’altres alternatives com el Safari (Apple) o el Google Chrome. Tanmateix, els seus usuaris en són fidels devots, i ho han demostrat amb l’aparició de la nova versió del programa, el Firefox 4.
Escolteu-ho en aquesta edició de Noves tecnologies a El Filtre:
El passat 25 de febrer es van fer públics els resultats de la 13a enquesta “Navegantes en la red” de la AIMC. Aquestes sigles corresponen a l’Associació per la Investigació de Mitjans de Comunicació, que des de ja fa uns anys publica un baròmetre sobre la popularitat i els usos d’Internet.
Aquesta edició compren els resultats aportats per unes 40.000 persones, si bé no es pot considerar una mostra del tot representativa sobre la població a Internet (no tothom pot o vol invertir 12 minuts en respondre aquesta enquesta). En qualsevol cas, l’estudi mostra diferències respecte l’anterior enquesta i constata que Internet és cada cop més necessari i mòbil.
Teniu els principals detalls en el següent podcast.
Siguem sincers: són allà i ho sabem. Les acceptem cada cop que ens donem d’alta, marcant una casella sense ni tan sols obrir-les. És obligatori estar-ne conforme –l’empresa no assumeix gairebé res- , però sovint són tantes paraules, línies, i paràgrafs, que, si no les ometem directament, com a molt arribarem a llegir el primer punt.
La lletra petita (la seva ignorància, millor dit) juga quasi sempre a la nostra contra. Qui la redacta sap perfectament què està comunicant, i de quina manera (l’ambigüitat és a l’ordre del dia). Però, per sobre de tot, els qui escriuen allò tan llarg i feixuc anomenat “Termes i condicions” o “Condicions d’us” saben que no ho llegirem.
Avui dia, és probable que no ens sobti llegir una notícia que parli a l’hora de benestar i països escandinaus. D’allà dalt ens han arribat marques i invents tan sorprenents com ara Ikea, les saunes, les “cadires d’ou” o Nokia.
Però l’efemèride nòrdica d’aquesta setmana no hi té res a veure.
I és que, a partir d’aquest juliol, els finesos tindrangarantit legalment l’accés a Internet amb una velocitat mínima d’1Mbps.
Així doncs, dit d’una altra manera, es podria assegurar que, per primer cop, un país (nòrdic havia de ser) ha decretat que no poder accedir a Internet de banda ampla és il·legal.
Un dels diaris generalistes en paper més llegit en llengua castellana, El País, sembla haver-se adonat de la importància dels entorns 2.0 i ha posat en marxa la seva xarxa social, Eskup, una aposta pel periodisme telemàtic i de participació. Els objectius semblen ambiciosos, doncs la publicació del Grup Prisa ha preferit crear un servei de vell nou malgrat que el seu funcionament ens recordi a una barreja dels omnipresents Twitter (llistat de seguidors i temàtiques, missatges de fins a 280 caràcters) i Facebook (les publicacions permeten inserir imatges i vídeos).
Alexa, The Web Information Company (Alexa, Companyia d’Informació de la Xarxa) és una empresa de serveis telemàtics que començà a oferir els seus serveis a finals de Segle XX, amb un Internet –cal recordar-ho– encara en fase d’expansió. Des de fa uns anys, i ja en van catorze, trobem a Alexa.com un interessant recull de dades estadístiques sobre els llocs web que integren la xarxa. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Internet és gran, molt gran. Tant, que sovint, les xifres passen desapercebudes per la seva enorme magnitud. En aquest sentit, penso que l’ús d’un comptador pot servir per fer-nos-en una lleugera idea.
Fa un temps, Gary Hayes, autor de PersonalizeMedia.com va publicar un comptador que permet imaginar, en temps real, alguns moviments que es desenvolupen en una societat globalitzada en xarxa.
Quan entreu a la pàgina, els números creixeran sense parar. I així ho faran cada cop que la visiteu. L’autor pretén ensenyar a quin ritme creix Internet, just en el temps que nosaltres romanguem davant el comptador.
“Dinamarca permet als alumnes fer exàmens amb accés lliure a Internet”
I m’ha aflorat un bri d’esperança. Ja se sap que d’iniciatives pròpies, en educació, aquí en tenim ben poques. Però no seria el primer cop que amb l’excusa d’emmirallar-se amb la “vella Europa” ens vingués la pressa per imitar-los.
La prova pilot, només a Batxillerat, es vol extendre.
Ahir mateix, un professor, al veure’m amb el Netbook a classe, va comentar, tot somrient: “Estàs avançat al teu temps, tu”.
Si realment aquí encara creiem que tenir un ordinador és estar avançat al nostre temps…
Els Pisao altres informes educatius ens preocupen, posem el crit al cel quan venen, ens queixem de que els qui haurien de fer no fan… Però al dia següent ningú se’n recorda. Aquest és, com a mínim, el meu parer. Tal vegada hauríem de començar a reflexionar i així, algun dia, puguem aparèixer com uns pioners en un rotatiu danès. Ja ens hem demostrat que els miracles no exiteixen.
Segons el ministre d’educació de Dinamarca:
“Els nostres exàmens han de reflectir la vida quotidiana a l’aula, i la vida quotidiana a l’aula ha de reflectir la vida a la societat”
En aquest sentit, a la notícia es destaca que aquesta modalitat d’exàmens no difereix massa dels típics en paper. En tot cas, es valora de forma especial la capacitat d’interpretar de l’alumne.
El que més admiro, però, d’aquesta iniciativa, és una actitud a la qual, aquí, no crec que arribarem mai: Es basen en la confiança.
Els professors tenen fe en que el seu alumnat no farà trampa. Tal vegada entenen que, si així ho volen, només s’estan enganyant a ells mateixos.
El passat dia 15 reflexionava sobre el dret a Internet. Triguí poc en veure que el meu punt de vista és compartit. Comentant amb companys i veient els resultats aclaparadors de l’enquesta, ja puc dir que no estic sol.
Un dia desprès, precisament, el diari digital Vilaweb, de la mà d’Enric Borràs, publicava –a les 6 del matí, ben puntual—una notícia directament relacionada amb aquell post. El motiu pel qual me’n faig ressò tan tard és que ho he vist fa poques hores (que despistat que sóc!). Sigui com sigui, crec que calia publicar-ho:
Finlàndia converteixla banda ampla en un dret legal
L’any 2006, Finlàndia era l’onzè país en índex de desenvolupament humà (Catalunya n’era el 15é i l’Estat Espanyol el 19è). Amb aquestes dades a la mà, podríem considerar que l’IDH tampoc era tan diferenciat entre casa nostra i Finlàndia. Ara bé, sembla que pel que fa a iniciatives de potenciació d’Internet ens guanyen els nòrdics.
Segons Vilaweb, “l’any 2010 tots els finlandesos tindran el dret de contractar una connexió a Internet no inferior a 1 mbps” i que “ el govern finlandès va acordar quea partir del 2015 fos un dret legal la connexió de 100 mbps”
La legislació espanyola, per la seva banda, només cita que la connexió funcional a Internet és un servei universal. I considera la velocitat de 56 kbps apta. Amb aquesta ridícula velocitat cap de les pàgines 2.0 podria funcionar. Per fer-nos una idea, considerem que només aquesta imatge trigaria un mínim de 10 segons a carregar-se.
Sembla que ara, desprès del pas escandinau, el govern espanyol ha obert una consulta pública per convertir la banda ampla en alguna cosa més del que és avui dia. Es pretén incloure-la en el paquet de serveis universals, però a partir de 2011.
El Tribunal Suprem francès ja va decidir aquest estiu que l’accés universal a Internet fos un dret bàsic.
Personalment, a la informació que he llegit li he trobat a faltar quelcom: no es parla del preu. I em preocupa. Ja se sap que feta la llei, feta la trampa. No m’he llegit la normativa finesa, però en altres països (entre d’ells el nostre) se sol fer negoci d’aquestes coses. Ara (o quan s’aprovi la llei) els usuaris podran navegar per Internet la meitat de ràpid que els finlandesos, però tal vegada per exercir el seu dret hagin de demanar un (altre) crèdit.
Si un eslògan s’emet en prime time i es passeja pels autobusos de Barcelona, segur que cala. Una frase concisa, senzilla i fàcil de recordar, que sigui moderna però que evoqui antigues reivindicacions. Quan més compradors es capti millor. Està clar, ningú fa publicitat per perdre diners.
Parlo de la campanya d’Orange, “Tens dret a Internet” (Tienes derecho a Internet, com ho diuen ells). És una afirmació magnífica, no em digueu que no sona bé.
Com a compradors, també segurament com a usuaris d’Internet, ens encanta llegir aquest reclam publicitari com si d’un dret constitucional es tractés. És ben cert, però, que en els temps que corren, on Internet ha esdevingut un element tan essencial a la nostra societat, cap la possibilitat d’anar més enllà i començar a plantejar-nos si el lliure accés a la xarxa hauria d’esdevenir un dret universal.
El que fou director de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, alcalde de Mataró i Ministre d’Indústria amb Felipe González, Joan Majó, pensa que l’accés a Internet hauria d’estar garantit per a tothom, equiparant-se així a altres drets universals. Tenir o no ordinador propi ja seria una altra qüestió, com poder utilitzar el transport públic i decidir no fer-ho, però aquell qui volgués, hauria de tenir garantida la connexió.
Internet serveix per fer trastades, sí, però gaudir d’un accés lliure a la xarxa és sinònim també de garantir el dret d’expressió, a la informació de fons contrastades, a l’entreteniment… encara que això, a alguns, els pot arribar a fer por.
Sabem que, a dia d’avui, no tothom pot gaudir d’aquest “dret” (la mitjana de penetració mundial no arriba al 25%), però en un primer pas caldria reflexionar si aquest fet es deu a una manca de voluntat de les administracions, a la pressió de les telefòniques, que no volen oferir infraestructures eficients a preus lícits, o a una manca de consciència ciutadana sobre les portes que pot obrir Internet, més enllà d’Europa, el Japó i els EUA.
Que algunes línies de RENFE perden diners ja ho sabem, però ningú es qüestiona treure-les ja que, gràcies a ser considerades com un dret, es poden subvencionar amb diner públic. ¿No podria ocórrer el mateix amb la connexió a Internet, tan en infraestructura com en preu?
Fa poc, fins i tot, vaig viure una experiència que va molt més enllà. Se’m va qüestionar que utilitzés la xarxa Wi-Fi de l’Institut Públic on estudio. Quan vaig demanar la clau d’accés se’m va dir que jo no la podia tenir, i una setmana desprès, quan va esdevenir un problema tècnic (l’ample de banda estava saturat, segons sembla, per un sol ordinador) em van ser demanades explicacions per si jo estava descarregant quelcom que pogués saturar la banda que Telefónicaens ofereix.
Aquesta vivència, de fet, fou la que m’incità a fer-me aquesta pregunta. No podria, una administració pública (l’Ajuntament de Mataró, o la Generalitat, ara que s’ha posat en aquest tema dels Netbooks), juntament amb alguna operadora (Telefònica, o Orange, la defensora dels drets), garantir una connexió oberta en un Institut públic?
La societat 2.0 
