Estol.catseria una petita blocosfera, malgrat que el seu creador, Jordi Serra, prefereix referir-s’hi com a “xarxa de blocs temàtics”. Aquest projecte conjunt, de més de 20 redactors, engloba 14 blocs de totes les temàtiques. Ens parlen de cinema, esports, medi ambient, tecnologia, música , fotografia… fins i tot hi ha un espai pels acudits.
Aquest mes de març han complert dos anys, així que el projecte encara té espai per créixer. Per celebrar-ho sortegen diversos regals molt interessants. Encara esteu a temps d’aconseguir-los fins el proper diumenge, és molt fàcil participar-hi.
Si en voleu saber més, podeu escoltar a partir del minut 33:10 del següent podcast:
Un dels diaris generalistes en paper més llegit en llengua castellana, El País, sembla haver-se adonat de la importància dels entorns 2.0 i ha posat en marxa la seva xarxa social, Eskup, una aposta pel periodisme telemàtic i de participació. Els objectius semblen ambiciosos, doncs la publicació del Grup Prisa ha preferit crear un servei de vell nou malgrat que el seu funcionament ens recordi a una barreja dels omnipresents Twitter (llistat de seguidors i temàtiques, missatges de fins a 280 caràcters) i Facebook (les publicacions permeten inserir imatges i vídeos).
Una de les característiques inherents de la xarxa social és la publicitat, patrocinada per diversos anunciants i col·locada sempre a la part dreta de la pantalla.
A la dècada dels noranta, l’ús comercial d’Internet va obrir la porta a una font molt rentable de fer publicitat. Crear un fitxer de propaganda per Internet és summament fàcil, i té uns costos molt inferiors al rodatge d’un anunci televisiu. El preu, per descomptat, es paga si es vol aparèixer a llocs com Facebook, davant de fins a 350 milions de persones.
Les xarxes socials, però, han tornat a revolucionar la publicitat a Internet, dita ja publicitat 2.0.
En el món del màrqueting és sobradament sabut que un producte va sempre destinat a un públic determinat i que, per tant, la publicitat s’ha de transmetre en els mitjans oportuns.
La privacitat és obertament qüestionada a Facebook
Llocs web com Facebook són ideals per a tal finalitat: quantes més dades personals emplenem al nostre perfil (l’empresa fa tot el possible perquè així sigui) més sabran de nosaltres: l’edat (obligatòria per inscriure’ns), els gustos, els esdeveniments als quals assistim, els enllaços que publiquem…
Així doncs, l’empresa ens dóna la oportunitat d’apuntar-nos gratuïtament a aquesta gran comunitat (de fet, un dels reclams més grans de Facebook és el nombre d’usuaris) i començar a compartir-ho tot. Cada dia hi haurà alguna raó per la qual entrar.
D’aquesta manera, la publicitat que nosaltres veurem semblarà subtil, però se’ns farà cada cop més interessant. És a dir: serà més efectiva per a l’empresa que la contracti. Davant un anunci publicitari, encara que no hi enllacem (cosa cada cop menys probable), podem marcar-lo com a quelcom que ens agrada (l’empresa ho sabrà) o bé eliminar-lo de la nostra pantalla. Lluny de ser una favor, aquesta pràctica no és més que una eina per la qual es perfilarà el tipus d’anuncis que rebrem en un futur, a fi que tard o d’hora hi enllacem.
D’altra banda, Facebook dóna a les empreses la possibilitat de crear grups patrocinats, comunitats d’usuaris amb uns mateixos gustos que reuneixen, per exemple, aquells als que els hi agraden els productes d’Apple. Precisament aquest grup, que fou dels primers a crear-se, ja compta amb un milió i mig d’admiradors, que, de segur, veuran publicitat de l’empresa cada cop que visitin la xarxa social.
La potència del fenomen 2.0 ja ha superat ja la barrera del software (programari) per fer-se un lloc entre el hardware(maquinari).
Fins ara, quan parlàvem d’eines 2.0, ho fèiem, eminentment, com una cosa intangible. Com un web dins una pantalla, però que en tot cas havia de ser utilitzat mitjançant un dispositiu físic multi usos (ordinador o telèfon mòbil).
TwitterPeek canvia de soca-rel aquesta concepció: es tracta del primer dispositiu electrònic que serveix única i exclusivament per publicar missatges a Twitter.
Encara tinc pendent parlar sobre aquesta eina 2.0, però per sintetitzar-ho diré que twitter és un servei del que es coneix com “microblogin”, similar als missatges de text dels telèfons mòbils. Al web de Twitter podem trobar varietat de canals (un per cada usuari) on llegim les seves publicacions. Allò que escriu: els seus pensaments, una notícia interessant que ha trobat… sempre en 100 caràcters o menys.
Doncs bé, a través del web de compres Amazon podem adquirir TwitterPeek, un dispositiu semblant als Smartphone però on només podem rebre i publicar missatges a Twitter (ni tan sols permet navegar per Internet). Se’ns fa impossible, doncs, adjuntar fotos o interactuar amb enllaços (cosa que es permet si utilitzem el servei des de l’ordinador o el telèfon mòbil).
El seu preu és de 100 $, amb una subscripció de 6 mesos i 200 $ si el volem amb servei il·limitat. Això sí, per ara només està disponible als Estats Units.
La companyia ja havia fabricat un altre “Peek”, una andròmina semblant però que en aquest cas permetia exclusivament enviar i rebre correus electrònics.
La principal avantatge d’aquests dispositius és que la seva adquisició no està lligada a la firma de cap contracte amb un operador i sols s’ha de pagar un preu únic, que inclou el servei i l’aparell.
Ara bé… cal admetre que la aposta té el seu risc. En uns temps en que els telèfons fan de tot i les companyies ofereixen tarifes planes d’Internet al mòbil , tenir un aparell per un us exclusiu pot resultar rudimentari i contraproduent.
Ja ha passat una setmana des que vaig escriure aquí per darrer cop i la xarxa —com sol fer—no ha parat de créixer. Sabíeu que, pel gener de 2009, hi havia aproximadament 1.000.000.000.000 (un trilió) de pàgines web indexades a Google? I pensar que ni de bon tros hi son totes…
En aquest sentit, he trobat una adreça molt interessant, Internet World Stats (Estadístiques mundials d’Internet)que, tot i no reflectir la temàtica que m’ocupa, presenta dades sorprenentment actualitzades de l’ús mundial d’Internet. Aquí queda l’enllaç, reitero que pot resultar molt útil, mai me’n havia trobat una de semblant.
Avui, emperò, volia parlar-vos d’un sistema operatiu web. I no un de qualsevol. eyeos és un “cloud computing” creat per dos joves d’Olesa de Montserrat, de tan sols 22 anys.
Però ¿què és eyeos i, sobretot, què es pot fer amb un Sistema Operatiu Web?
Logo d'eyeos
Primer de tot dir que, personalment, he tingut coneixement d’aquesta utilitat aquests dies, arran d’una entrevista al portal de notícies 3cat24.cat, del qual en sóc un lector assidu. El projecte d’eyeos, però, ja fa temps que existeix.
Allí, els seus creadors expliquen amb una concisió absoluta que és pot fer amb un Sistema Operatiu Web com eyeos.
Dedicar un màxim de cinc minuts a llegir l’entrevista ens respondrà a totes les preguntes que plantejo anteriorment, però jo intentaré, de manera bastat supèrflua, començar d’una mica més enrere.
Si llegeixes això (a menys que ho facis en paper), estàs usant un Sistema Operatiu. I segurament desenvolupat per Microsoft (Windows XP, Vista o 7) m’equivoco? MicrosoftWindows és el Sistema Operatiu per excel·lència (que no el millor, això és relatiu).
Un sistema operatiu és el programari responsable de gestionar els recursos d’un terminal (ja sigui un ordinador personal, un telèfon mòbil etc.)
Pau García-Milà, cofundador d'eyeos
I les eines 2.0 no es podien quedar endarrere en aquest camp. El major principi estructural d’aquestes, és que es basen en un sistema de xarxa distribuïda, aprofitant la capacitat recombinatòria d’aquestes (vegeu treball de síntesi). És a dir, ras i curt, que no podrien existir sense Internet.
Eyeos és precisament això: un sistema operatiu a al xarxa. Amb aquesta utilitat podrem accedir al nostre escriptori on i quan vulguem. No només ens permet d’emmagatzemar i compartir fitxers (per exemple un PDF) sinó que també inclou una sèrie de programari, com ara jocs, reproductors de música, processador de textos… que ens donen l’opció d’obrir-los, talment com si el nostre ordinador s’hagués anat a fer un tomb per Internet, acompanyant-nos per tot el món. Per si això fora poc, també s’inclou una opció amb la qual, a partir d’uns quants clics, ens podem fabricar aplicacions nosaltres mateixos.
Fa uns temps ja vaig parlar sobre ADrive. Cal remarcar que no és exactament el mateix: ADrive és un disc dur virtual, només permet l’emmagatzematge i distribució de fitxers, mentre que eyeos és un Sistema Operatiu al complet (podem utilitzar-lo com si fos el nostre ordinador, sense sortir del navegador d’Internet)
Molts ja l’avalen com la millor opció d’aquestes característiques, o sigui, el millor sistema operatiu virtual. I deu ser veritat, perquè amb una vintena d’anys d’edat, els seus autors ja han rebut tres premis internacionals i han fet conferències per mig món. Us animeu a provar-lo?
___
Vídeo sobre una de les utilitats de creació de programari d’eyeos:
Fonts:
3cat24.cat (CCMA): Entrevista a Pau Garcia-Milà i Marc Ceròs.
De vacances estant, tot carregant piles en un poble de la Costa Brava (amb connexió a Internet limitada) i recuperant-me d’una complexa situació familiar, avui m’ha semblat oportú destacar un parell de vídeos sobre les eines 2.0. Al meu entendre resulten certament explicatius i entenedors.
Hi ha moltes opinions per especular sobre el que ens aportaran a llarg termini les 2.0, però sembla que la disjunció està entre considerar-les una moda passatgera o veure-les com una autèntica revolució (el vídeo planteja comparar-les amb la Revolució Industrial).
Està clar, però, que aquesta segona via, la revolucionària, cada dia va agafant més solidesa.
Intentaré posar-m’hi a fons amb la qüestió tan aviat com pugui. Mentrestant, deixo aquí el material (en anglès, com ve essent habitual en aquest àmbit) perquè jutgeu vosaltres mateixos.
Hem de tenir en compte amb qui parlem. (C) Mobigates flickr.com
És una cançó de protesta. Però perfectament podria ser l’eslògan de les 2.0. Al menys, d’una de les utilitats que se li dóna. Aquestes eines demostren, censura a part, que la cooperació horitzontal entre usuaris pot donar bons resultats. I ara no em refereixo a les protestes iranianes…
Avui, navegant, he ensopegat amb una altra bona iniciativa. I es que la maj
oria de problemes tenen solució, més encara si els contrastem amb algú que també els té.
Així va la cosa: Qui no s’ha trobat mai el seu telèfon envaït per molestes trucades de publicitat? Allò que li’n diuen “telemàrqueting”, però que, lluny de ser una trucada és una tocada de (etc.)?
Hi ha algú que ja n’està fart. Com molts d’altres, és clar… però aquest cop s’ha donat un pas més i ha nascut whocallsme.com. Es tracta d’un senzill portal on introduint el número sospitós (a dalt, a l’esquerra) ens surt una base de dades, creada pels usuaris, on es comenten les experiències comuns amb números d’aquesta mena. (El pueblo, unido…)
El lloc web és senzill però, atenent a propietats de la comunicació horitzontal, se’n pot extreure informació molt útil. Així doncs, el proper cop que us truqui un número sospitós, millor consulteu aquesta llista, mai se sap…
ADrive ens permet veure i compartir els nostres fitxers allà on siguem
Facebook i YouTube son probablement els portals 2.0 més usats i populars, si bé no els únics (a la columna de la dreta he creat un enllaç amb molts d’altres). En el primer cas es tracta de la xarxa social amb més usuaris, i el segon portal, dedicat a la publicació i difusió de vídeos, rau també en un funcionament semblant, doncs permet la interacció de l’usuari mitjançant comentaris o vídeos de resposta.
Però les 2.0 van més enllà: son totes aquelles eines que ens permeten poder compartir coneixement, idees, material etc.
Avui m’agradaria, com ja vaig fer amb el post sobre Amovens, parlar d’un web desconegut però no poc interessant. De fet és una peça clau en aquest treball, ja que sens ell qui sap si hauria perdut tota la feina. Parlo d’ADrive.com
Tot i no ser un fenomen de masses (com, per exemple, YouTube), es tracta d’una eina amb grans possibilitats. ADrive entra en el grup de serveis filesharingi emmagatzemant de dades online. Aquests serveis permeten a l’usuari crear un compte gratuït (encara que també existeixen plans de pagament) per a l’emmagatzematge i distribució de dades a través de la xarxa. Només cal seleccionar el/s fitxers que es vol guardar i pujar-los al servidor. A més, la majoria de serveis ens permeten organitzar-los en carpetes i subcarpetes. Així de senzill i així de segur.
La nostra feina, les nostres fotos o els documents que més ens importen poden estar guardats en un lloc extern, assegurant-nos així que si tenim algun problema amb el nostre disc dur no els hi passarà res.
Un dels avantatges d’aquests serveis és que a l’hora que podem fer copies de seguretat decidim si compartir algun dels fitxers. Així doncs, anem creant un disc dur virtual que, a més, serà accessible per l’usuari des de qualsevol ordinador del món i podrem també compartir les nostres creacions.
I per què ADrive? Existeixen diversos serveis d’aquesta mena, de fet la majoria estan més enfocats a compartir fitxers que a emmagatzemar-los. Excepte aquest. Al meu entendre es tracta del millor disc dur virtual que, a més, permet filesharing. I és que ens ofereix la inigualable capacitat de 50 GB gratuïts (i fins a 1TB, previ pagament) , amb la possibilitat d’accedir-hi allà on siguem. Comparant amb el mercat, si volguéssim adquirir emmagatzematge extern, he calculat que el seu preu en un disc dur seria d’uns 13 € (0,25 €/GB). I ADrive, insisteixo, s’ofereix gratuïtament.
L’únic inconvenient és la lenta velocitat de pujada que ens donen la majoria de proveïdors d’Internet. Això no és atribuïble en cap cas a ADrive, però és cert que molesta haver d’esperar-se tota una nit per pujar una pel·lícula (a 260 kbps transferir 100 MB equival a esperar uns 25 minuts). Confiem, però, en que això millori…
El disquet fa temps que està jubilat, i els llapis de memòria i discs durs externs s’imposen cada cop més. Però Internet i l’emmagatzematge en línia ofereix altres possibilitats. A més de guardar, també podem compartir. És una altra porta cap al coneixement versatil i constructiu. Ara cal veure si estem disposats a fer públics els nostres documents o ens els volem quedar per nosaltres, com havíem fet fins ara.
Sembla que Twitter ja funciona millor (tot i que no s’ha acabat de recuperar). Ho reconeixen ells mateixos en les darreres actualitzacions de la notícia. A més, segons llegeixo a 3cat24, el seu amic facebook tampoc ha anat fi aquest dijous (la notícia està actualitzada). Serà un dia que els propietaris d’ambos serveis i els seus usuaris (que en són, en definitiva, l’ànima) voldran oblidar.
Aquesta tarda explicava que l’error que ha causat la indisposició de l’ocell blau era un vell conegut. Es veu que ja li havia passat en el seu dia a la famosa Wikipedia, i que no fou la primera víctima (ni l’última, pel que sembla). El cas es que, coses del destí, poc desprès de publicar el post he remenat la xarxa i he llegit quelcom molt curiós.
Pel que sembla, Quincy Adams també trobava el seu encant als apunts breus, de menys de 140 caràcters, que responen a la filosofia de Twitter i que ell ja redactava al seu diari. Més endavant intentaré ampliar informació sobre què és Twitter, però diré que es basa en la idea de compartir microblocs, més encara que els reduïts SMS dels mòbils, que admeten fins a 160 caràcters.
És una notícia sorprenent, sens dubte. Ens mostra com d’útils poden resultar les eines 2.0 per a la història i recopilació/publicació de documents perduts. Així, a més, es confirma que tothom (absolutament tothom!) pot arribar a tenir veu en les xarxes 2.0.
I tot i que és un afer més personal, m’ha fet pensar això que un dia desprès que es publiquessin escrits d’un home mort, els servidors de Twitter fallessin. Fantasmagòric?
Ocell mort, un ocell blau és el símbol de Twitter (C) infekted.it
L’ús cada cop més massiu d’eines 2.0 pot tenir els seus inconvenients. Com el que pateixen ara els milions d’usuaris de Twitter. Des d’ aproximadament les quatre d’aquesta tarda (hora catalana), i segons es diu en una nota a Twitter Status, bloc oficial per informar sobre l’estat del servei, el famós web de microblocs roman caigut (sense servei). La causa ha estat una arribada massiva d’usuaris ficticis. Bé… no exactament. Es tracta d’un atac maliciós que respon a les sigles angleses DDoS (Distributed Denial Of Service Attack) i que traduït al català seria “Denegació del servei”. El problema ocorre quan s’envien expressament moltes dades al servidor que es vol atacar, en aquest cas el del famós ocell blau, fent que no pugui donar a l’abast (quedant-se sense memòria física) i, en conseqüència, denegui el servei als usuaris legítims (aquells que volen accedir-hi normalment).
Es tracta, com hem pogut veure, d’un atac informàtic catalogat i sobradament conegut. Les eines 2.0 poden ser de gran utilitat a la societat però això no treu que siguin vulnerables als atacs. Qualsevol tecnologia és bona, menys quan deixa de funcionar (i això pot passar).
Aquí us deixo alguns enllaços que en parlen, sens dubte ha estat una notícia de ressò mediàtic. I és que una de les peculiaritats de les eines 2.0 és que connecten a tot el món.
En els temps que corren, no precisament de bona salut econòmica i de cada cop més consciència ecològica (o així sembla ser), la web 2.0, la comunicació entre persones en definitiva, està resultant una eina molt eficaç. El seu apogeu ha coincidit amb una resecció econòmica a nivell mundial –crec que ningú ho nega—i això, juntament amb altres factors, ha fet més notoris els efectes socials d’aquestes eines.
Com si es tractés d’una amistat més, la crisi ens ha agregat al Facebook, però, a l’hora, gràcies a YouTube o a Twitter hem pogut seguir el procés d’un ERO en temps real i solidaritzar-nos amb els treballadors. També a través de xarxes socials i eines 2.0 qualsevol és capaç de convidar a la reflexió sobre el canvi climàtic i altres problemes mediambientals.
Mesclant ambdós factors, estalvi i consciència ecològica, he descobert Amovens, un web amb clares característiques 2.0 poc popular però, al menys al meu entendre, molt útil. La seva pretensió és simple: compartir cotxe. Es tracta d’un portal on podem oferir el nostre vehicle a altra gent , i apuntar-nos si volem formar part d’un viatge compartit. Valen tan trajectes esporàdics com habituals, i podem triar, per exemple, si es podrà fumar o no, si acceptem animals de companyia etc. La novetat d’aquest portal és que s’enfoca com una xarxa 2.0, ja que, per exemple, es pot crear un cercle d’amics, vincular-se a empreses i seguir el servei per Twitter o Facebook.
És un web bastant jove, i sembla que per ara li costa una mica arrancar. Tanmateix, sembla una bona iniciativa, creada amb molt d’entusiasme. El propi govern de la Generalitat ja fa temps que parla d’impulsar la mobilitat amb cotxe compartit. S’estan fent passos, un exemple n’és aquesta web, però sembla que la ciutadania encara no està convençuda dels avantatges que suposa compartir un cotxe.
En el meu primer dia de navegació (des que vaig començar a publicar, vull dir), m’he trobat amb variat i original material sobre l’entorn 2.0. Una de les característiques (no sé si és un risc o un avantatge) de cercar informació a la xarxa és que n’hi ha molta, i de tots els àmbits. Més encara d’aquest, precisament ara en expansió. Si hagués continuat colze a colze amb Google (que ho faré), hauria trobat moltes més respostes als meus dubtes. Però tot s’ha de pair, i no em semblaria bona idea començar amb el plat fort sense haver tastat les olives de l’aperitiu.
En aquest sentit, doncs, em sembla adient per començar, la publicació d’un curt mut però molt original que explica en què es diferència la Web 1.0 de la 2.0. L’he trobat al bloc de tecnobae.com i m’ha estat possible publicar-lo aquí gràcies a una eina 2.0, YouTube, del qual intentaré parlar amb més detall properament tot i sabent que és un portal de gran popularitat.
La societat 2.0 