Tinc dret a Internet?

Campanya publicitaria d'Orange

Si un eslògan s’emet en prime time i es passeja pels autobusos de Barcelona, segur que cala. Una  frase concisa, senzilla i fàcil de recordar, que sigui moderna però que evoqui antigues reivindicacions. Quan més compradors es capti millor. Està clar, ningú fa publicitat per perdre diners.

Parlo de la campanya d’Orange, “Tens dret a Internet” (Tienes derecho a Internet, com ho diuen ells). És una afirmació magnífica, no em digueu que no sona bé.

Com a compradors, també segurament com a usuaris d’Internet, ens encanta llegir aquest reclam publicitari com si d’un dret constitucional es tractés. És ben cert, però, que en els temps que corren, on Internet ha esdevingut un element tan essencial a la nostra societat, cap la possibilitat d’anar més enllà i començar a plantejar-nos si el lliure accés a la xarxa hauria d’esdevenir un dret universal.

El que fou director de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, alcalde de Mataró i Ministre d’Indústria amb Felipe González, Joan Majó, pensa que l’accés a Internet hauria d’estar garantit per a tothom, equiparant-se així a altres drets universals. Tenir o no ordinador propi ja seria una altra qüestió, com poder utilitzar el transport públic i decidir no fer-ho, però aquell qui volgués, hauria de tenir garantida la connexió.

Internet serveix per fer trastades, sí, però gaudir d’un accés lliure a la xarxa és sinònim també de garantir el dret d’expressió, a la informació de fons contrastades, a l’entreteniment… encara que això, a alguns, els pot arribar a fer por.

Sabem que, a dia d’avui, no tothom pot gaudir d’aquest “dret” (la mitjana de penetració mundial no arriba al 25%), però en un primer pas caldria reflexionar si aquest fet es deu a una manca de voluntat de les administracions, a la pressió de les telefòniques, que no volen oferir infraestructures eficients a preus lícits, o a una manca de consciència ciutadana sobre les portes que pot obrir Internet, més enllà d’Europa, el Japó i els EUA.

Que algunes línies de RENFE perden diners ja ho sabem, però ningú es qüestiona treure-les ja que, gràcies a ser considerades com un dret, es poden subvencionar amb diner públic. ¿No podria ocórrer el mateix amb la connexió a Internet, tan en infraestructura com en preu?

Fa poc, fins i tot, vaig viure una experiència que va molt més enllà. Se’m va qüestionar que utilitzés la xarxa Wi-Fi de l’Institut Públic on estudio. Quan vaig demanar la clau d’accés se’m va dir que jo no la podia tenir, i una setmana desprès, quan va esdevenir un problema tècnic (l’ample de banda estava saturat, segons sembla, per un sol ordinador) em van ser demanades explicacions per si jo estava descarregant quelcom que pogués saturar la banda que Telefónica ens ofereix.

Aquesta vivència, de fet, fou la que m’incità a fer-me aquesta pregunta. No podria, una administració pública (l’Ajuntament de Mataró, o la Generalitat, ara que s’ha posat en aquest tema dels Netbooks), juntament amb alguna operadora (Telefònica, o Orange, la defensora dels drets), garantir una connexió oberta en un Institut públic?

O cal que, cadascú, a casa seva, pagui més de 40 € al mes per l’ADSL més cara i lenta d’Europa?

.

Fonts:

3cat24.cat (CCMA): Carta de Joan Majó, Noticia “La velocitat real d’una connexió de 20 megues no supera els 9,5 de mitjana”

Wikipedia.org (Wikimedia Foundation): Article “Prime time”, Article “Wi-Fi” (en anglès)

Viquipèdia.cat (Wikimedia Foundation): Article “Joan Majó i Cruzate”, Article “Línia Lleida – La Pobla de Segur”, Article “Felipe González Márquez”

Internet World Stats (Minwatts marketing Group): Internet world usage (en anglès)

Orange (Grup France Telecom) (en anglès)

Telefònica S.A. (en castellà)

YouTube (Youtube LLC): Vídeo “Anuncio Spot Orange – Tienes Derecho a Internet – Mosaico” (en anglès)