Després d’haver presentat el Firefox avui toca recomanar altres alternatives a l’Internet Explorer. En aquest podcast trobareu els punts més rellevants de tots ells i la informació sobre la quota de mercat que ocupen. El producte de Microsoft no para de perdre adeptes, però no podem oblidar que, per bé o per mal, el negoci dels navegadors continua sent un oligopoli.

La majoria del mercat se’l reparteixen, per aquest ordre, l’Internet Exploer, el Mozilla Firefox, el Google Chorme, el Safari d’Apple i l’Opera. N’hi ha molts més, amb els seus avantatges i inconvenients, però en suma no acaparen ni el 5% del mercat. Tanmateix, aquests números depenen dels usuaris; som nosaltres els que decidim utilitzar-los.

En trobareu més dades en el següent podcast:

DIMARTS, 12 D’ABRIL DE 2011

Secció noves tecnologies: Minut 20:32

De navegadors n’hi ha molts, però la seva popularitat dista bastant d’uns a altres. Malgrat que l’arxiconegut Internet Explorer perd quota de mercat any rere any (actualment resta per sota del 50%), encara avui existeixen 5 alternatives que es reparteixen 9 de cada 10 usuaris d’Internet.

Una d’elles és el Mozilla Firefox, digne competidor del programa de Microsoft i que fins fa uns anys reunia la majoria d’usuaris que buscaven una alternativa a l’Explorer. En els darrers dos anys el navegador de Mozilla ha vist com el seu creixement es moderava a favor d’altres alternatives com el Safari (Apple) o el Google Chrome. Tanmateix, els seus usuaris en són fidels devots, i ho han demostrat amb l’aparició de la nova versió del programa, el Firefox 4.

Escolteu-ho en aquesta edició de Noves tecnologies a El Filtre:

DIMARTS, 5 D’ABRIL DE 2011

Secció noves tecnologies: Minut 25:07

La industria de videojocs pateix, com d’altres, la crisi econòmica, però no és precisament el camp més tocat. Els últims anys, en part a causa de la pirateria, el comerç musical i cinematogràfic presenta resultats cada cop més ajustats, però no així l’oci dels videojocs.

Actualment, les empreses d’entreteniment digital han superat, en conjunt, els beneficis de Hollywood i, per ara, aquesta tendència no dóna indicis de canvi. Els nous dispositius tecnològics (telèfons intel·ligents, tabletes…) obren un mercat cada cop més suculent, que sap adaptar-se a les necessitats tan de l’usuari com de l’empresa malgrat distribuir-se, majoritàriament, gratis.

El paradigma d’aquest canvi podria ser la saga Angry Birds, un videojoc per telèfons mòbils, simple però extremadament addictiu, que ha fet el salt a totes les pantalles arran d’un èxit sense precedents. Les dades impressionen, comproveu-ho en el següent podcast.

DIMARTS, 22 DE MARÇ DE 2011

Secció noves tecnologies: Minut 23:33

Estol.cat seria una petita blocosfera, malgrat que el seu creador, Jordi Serra, prefereix referir-s’hi com a “xarxa de blocs temàtics”. Aquest projecte conjunt, de més de 20 redactors, engloba 14 blocs de totes les temàtiques. Ens parlen de cinema, esports, medi ambient, tecnologia, música , fotografia… fins i tot hi ha un espai pels acudits.

Aquest mes de març han complert dos anys, així que el projecte encara té espai per créixer. Per celebrar-ho sortegen diversos regals molt interessants. Encara esteu a temps d’aconseguir-los fins el proper diumenge, és molt fàcil participar-hi.

Si en voleu saber més, podeu escoltar a partir del minut 33:10 del següent podcast:

DIMARTS, 15 DE MARÇ DE 2011

Secció de noves tecnologies: Minut 33:10

Aquesta podria ser la sensació que ens quedi al llegir un tweet publicat per @joanteixidopau, on es plasma una gran, curiosa i, tal vegada, macabra coincidència: l’ús del domini .LY està en auge, i com si es tractés d’or negre, l’augment de la seva explotació corre a càrrec de companyies foranies. Però aquest fet no seria destacable si les sigles d’aquest domini no corresponguessin, en efecte, a Líbia.

El conflicte civil que es viu des de fa setmanes en aquest país àrab va més enllà dels carrers. L’enfrontament entre partidaris i detractors de Gaddafi es deixa notar tan a la xarxa com als passadissos diplomàtics internacionals. Res de nou.

Deixant de banda la crisi humanitària que comporta el conflicte –aquí no pertoca parlar-ne—resulta paradoxal que mentre el país es sumeix en el caos,  els dominis d’Internet libis (.LY) estiguin causant furor. No és cap secret que l’Àfrica és una font de primeres matèries per Europa i els països occidentals. Els mitjans de comunicació ens informen sobre l’encariment del petroli causat per aquesta revolta i tot seguit mostren els plans de l’OTAN per desembarcar en el país africà. Ara també necessitem les seves adreces de Internet?

Fa uns dies, Jerry Brito es preguntava a la revista Time què podria passar amb els dominis libis virtuals si la cosa anava a pitjor. Els necessitem tan com el petroli? Què passaria si Líbia tallés Internet? Fa uns dies us explicàvem que series.ly havia esquivat la Llei Sinde, així que sobta que ara pugui ser Gaddafi qui obligui a clausurar-la. En aquest sentit, hi ha una observació optimista i una de pessimista.

Segons aquest expert, i per rar que sembli, la majoria de servidors que allotgen els dominis .ly són fora d’aquest país. De fet, la tecnologia actual permet saber on s’allotja un web en pocs segons. Podem comprovar que, efectivament, series.ly està allotjada a servidors del Canada i bit.ly als Estats Units.

Malgrat tot, el fet que aquest domini representi un país pot comportar alguns problemes. I és que a diferència d’altres dominis generals com .NET o .COM, el govern libi segueix tenint poder de decisió sobre els webs .LY a través de l’empresa de telecomunicacions del país.

Tot i l’èxit que han tingut espais web amb aquesta terminació, les dades demostren que el domini d’Internet libi no és l’aposta més segura. Alguns usuaris han fet públic el seu malestar amb l’entitat reguladora nic.ly per baixes injustificades i altres problemes als seus webs. Segons l’estudi de l’empresa McAfee sobre la seguretat a Internet l’any 2010, els dominis més insegurs del món corresponen a països africans. Tot i que el Líbia no es troba entre els 5 pitjors, res fa pensar que ocupi una posició gaire més elevada.

Domini escombraria

Tenint en compte tots aquests factors, no podem obviar els usos que els administradors fan del domini .LY. Si agafem com a model el nou web de contingut “pirata” series.ly i el reductor d’adreces bit.ly ens trobarem amb una tipologia de dominis en que la seguretat i estabilitat queden en un segon terme.

Les adreces creades amb bit.ly són de “usar i llençar”, amb una vida útil que en pocs casos va més enllà dels dos o tres dies. Per la seva banda, series.ly no deixa de ser un web que comparteix material de manera il·legal, malgrat que aquesta apreciació no vagi més enllà de una coincidència.

El transcurs de les coses ha volgut que la terminació .LY s’associï amb adreces curtes (i, al seu torn Twitter), cosa que les fa atractives i, potser inconscientment, més modernes que el veterà .COM.

Com hem vist, però, ni un web ni l’altre tenen absolutament res a veure amb Líbia (més enllà de les adreces que els usuaris puguin escurçar i es relacionin amb el conflicte civil).

Si ens preguntem sobre els motius de l’auge podríem veure-hi raons econòmiques, però aquest no sembla ser el reclam. Existeix un web (allotjat als EUA) on es subhasten dominis .LY i en fomenten la compravenda. Aquí hi podríem veure indicis de la popularitat que està agafant, però tal vegada l’auge dels .LY sigui per una qüestió legal més que no pas econòmica.

I és que en principi no es tracta de la opció més barata. Si volguéssim registrar bits-catalans.ly les poques webs que ens ho permeten demanen un preu de 120$ l’any (85,75€), mentre que si anem a CDMon i comparem els dominis .ES, .COM I .CAT només haurem de pagar 9,95€ pels dos primers o 24,95€ per l’adreça .CAT.

Així doncs, deixant de banda totes les explicacions racionals que puguem i vulguem donar, no deixar de ser curiós que el domini de Líbia es comenci a fer famós just quan el país viu una de les seves pitjors crisis. Això ens obliga a recordar que, malgrat tot, el que passa Internet segueix depenent –i molt—del món real.

Per a més informació

Maping The Map Web 2010

Techland (Time Magazine)

A Bitscatalans: Series.ly, l’evolució de seriesyonkis que esquiva la llei Sinde

Primera imatge: Getty Images / Photo Illustration (Time Magazine)

Refollow s’adapta millor a aquest segon grup d’usuaris. Imaginant-nos una fórmula en que augmentin els seguidors quants més missatges publiquem i més temps passem a twitter, ens adonarem fàcilment que a més activitat més descontrol i, per tant, més necessitat d’emprar aquest web.

Com d’altres eines de les que hem parlat, Refollow no presenta un gran nombre d’afegitons, però realitza la seva tasca de manera efectiva i entenedora. Es tracta d’un sintetitzador social, una utilitat per classificar i estructurar els nostres contactes de Twitter com no podrem fer amb altres clients. Aquest web no és una simple llista de contactes ben dissenyada, sinó tot un gestor que ens permetrà optimitzar la experiència en aquesta xarxa social.

Per fer-lo servir no ens caldrà cap nou registre, ja que en aquests serveis les nostres dades d’accés a Twitter són més que suficients.  Amb Refollow podem agrupar els nostres contactes (tan seguidors com seguits) pel nivell de relació que hi mantinguem. Li podem demanar, per exemple, que ens destaqui els usuaris més rellevants i filtri els que ho són menys.

En pocs segons ens pot suggerir a quin dels nostres seguidors val la pena “retornar el gest” i determinar si hi ha algú que caldria blocar. Totes les accions estan pensades per fer-se a gran escala, així que podrem seguir o deixar de fer-ho a més d’un usuari de cop. Si tenim dubtes, podrem situar el punter sobre la imatge de l’usuari i en un petit requadre ens marcarà quina rellevància té aquell tuitaire per nosaltres.

El servei té una interfície molt visual, i permet filtrar cerques amb facilitat. Si li ho indiquem, ens mostrarà els nostres seguidors o els usuaris que seguim, els qui segueix un determinat usuari, o els que algun cop ens han mencionat (@).

A més, Refollow ordena els resultats en termes d’activitat (si  els contactes han publicat en un temps determinat), en funció de si tenen imatge o, fins i tot, si els hem seguit o ens han seguit alguna vegada. A part d’això, el principal valor afegit d’aquesta web de Originatelabs Inc. és la senzillesa estructural i gràfica. Tot el potencial de Refollow està immers en una única pantalla, cosa que facilitarà la nostra tasca organitzativa. Val la pena.

Accedir al servei: Refollow.com

Fa 26 anys que en Luís Miguel és maquinista. No es queixa del seu treball però lamenta la mala imatge que la societat té d’ells.

Text i foto: Josep Andreu Palacios

«Costa posar-se a treballar després de les vacances».

Són les nou del matí d’un dissabte que enllaça la Setmana Blanca amb un pont a Barcelona. L’Estació de Sants ja fa hores que bull. En Luís Miguel torna avui a la feina després d’uns dies de vacances, i ho fa amb un torn plàcid. Conduirà l’Avant de les 09:10 fins a Lleida, i en quatre hores ja haurem tornat. Però l’horari d’aquest dissabte és excepcional. La vida de maquinista, diu, no es tan plàcida com insinuen alguns polítics ni tan buida com d’altres es pensen.

En el seu horari no només s’hi compten les hores de conducció. En Luís Miguel ha hagut de pujar al comboi una hora abans de la sortida. Ha de procurar que tot estigui en ordre abans de partir, des dels frens fins al confort dels viatgers. De fet, un maquinista pot  anul·lar la sortida d’un tren si creu que no es compleixen uns mínims de comoditat, però això quasi mai es fa. «M’hi podria haver negat més d’un cop, però el que volen els viatgers és tornar a casa. A més, buscar un altre tren seria un embolic».

L’embarcament de viatgers ha començat mentre ell feia les últimes comprovacions al vehicle. Com era d’esperar, el tren va quasi ple, amb 207 seients ocupats d’un total de 237. Així ho ha verificat el supervisor abans d’autoritzar la sortida (en nomenclatura ferroviària no existeixen revisors). «En els trens d’alta velocitat tothom ha d’anar assegut i no s’autoritza la sortida del comboi fins que  hi siguin tots els viatgers».

En Luís Miguel està assignat a la unitat de negoci de Mitjana Distància, i tan pot fer un viatge a Portbou en tren convencional com posar-se al capdavant d’un Alta Velocitat Regional fins a Lleida. Entre rialles confessa que «La única diferència amb l’AVE és que nosaltres no portem hostesses». En efecte, només hi ha dos treballadors en aquell tren. Ell, com a encarregat, i un home que dóna la cara als viatgers, amb un distintiu on s’hi pot llegir “Supervisor Fonseca”.

«Jo vaig aquí perquè hi haig d’anar, aquest és un tren per tontos». Un cop ha contactat amb el Centre de Control de Zaragoza per rebre autorització de marxa, només cal esperar a l’hora per sortir.  Un sistema de balises col·locades a la via actualitza la informació de marxa que es presenta a l’ordinador del tren. La pantalla mostra els túnels i viaductes, el desnivell de la via i tota la informació de marxa. Res a veure amb un tren convencional.

La via de l’AVE fins a Lleida està plena d’històries. Curiosament, en Luís Miguel té més coses a explicar del traçat i la seva construcció que no dels vehicles que hi circulen. «Els trens tenen un 99% de puntualitat». Sortint de Barcelona recorda els problemes que va portar la construcció d’aquell túnel i els trasbalsos que va suposar. «Com a viatger jo sóc el primer a cagar-me en la Renfe quan no funciona». M’ensenya les filtracions d’aigua als túnels de Bellvitge per demostrar que l’obra va ser un nyap.

Els viatgers estan contents amb el servei que ofereix l’Avant. Des de l’arribada de l’Alta Velocitat a Sants, Barcelona i Lleida només estan a una hora de distància. El maquinista no té cap dubte que al 2012, tal i com està previst, també es podrà arribar fins a Girona. «Només cal acabar el tram de Girona i travessar Barcelona, l’estació de la Sagrera ja es farà».

El maquinista es queixa diversos cops de la manera com està traçada la via. No entén com pot ser que faci tantes giragonses. «És una muntanya russa. Ara creuem la via convencional per l’esquerra i uns metres més enllà ho fem des de la dreta. Tothom diu que aquest servei és molt còmode, però realment no sé qui va traçar les vies. Hi ha massa desnivells i corbes.»

Sigui com sigui, els usuaris es mostren convençuts que amb l’Alta Velocitat Regional hi ha hagut un salt qualitatiu important. Amb els trens convencionals encara es triga quatre hores per arribar a Lleida via Manresa i tres si es fa per Valls o Reus. La puntualitat i comoditat d’aquest servei, a més d’una rapidesa sense comparatius, són els valors que més aprecien els usuaris, que en general l’aproven amb molt bona nota.

També Renfe es mostra satisfeta del servei prestat. Segons la operadora ferroviària, la valoració del servei per part dels usuaris és d’un 8,6 sobre 10. Tot i que alguns troben el preu massa elevat (24 € Sants-Lleida), coincideixen a destacar que la relació amb el servei prestat s’ho val. L’Anna, que viu a Balaguer i estudia a Barcelona, destaca que amb els descomptes el bitllet surt molt bé de preu. «És molt millor que l’autobús, que val el mateix i és més lent. L’únic inconvenient és que depenent de l’horari no puc agafar el tren fins a Balaguer».

Els usuaris reuneixen perfils de tota mena, però en Luís Miguel assegura no té punt de comparació amb el tren convencional. «Un dia quan arribava a Passeig de Gràcia hi havia un grup de viatgers que em saludaven amb el puny tancat i el dit cor enlaire». En una ocasió un noi li va demanar explicacions molt insistentment quan el tren es va quedar aturat per una averia «La gent no sap que la primera feina del maquinista és reparar el problema i demana informació insistentment».

Aquell dia, recorda, havia hagut d’aplicar el fre d’emergència per no atropellar un home i el mecanisme es va espatllar. Quan va enllestir la reparació es va asseure al costat del viatger i li va explicar tots els procediments del que havia fet. «Hi ha col·legues que s’haguessin enfadat, però al final jo m’ho prenc en broma».

Ens aproximem a Lleida sobre l’horari previst. Una mica justos, es queixa. Ens hem hagut de parar un minut per deixar pas a un altre tren que anava amb retard. «El Centre de Control de l’AVE no gasta temps en preguntes, és quasi impossible que vagis tard. Si veu que perds dos minuts t’aparta de via i deixa passar l’AVE. Després, si volen, ja et demanen explicacions».

Realment sembla difícil poder equivocar-se en aquell tren. El maquinista pot fixar una velocitat i el vehicle frena sol si veu que s’ha superat. Hi ha una línia que envolta el velocímetre i dóna un temps al conductor per reduir la velocitat. Tot sembla estar sota control. Només un parell de falses alarmes amb una incidència al pantògraf posen una mica d’emoció al viatge. No cal que sigui greu, aquesta UT 104-612 avisa de tot.

A l’estació lleidatana es poden observar les marques de guerra al frontal del vehicle. Dos ocells (el pa de cada dia) han passat a millor vida quan l’Avant ha interceptat el seu vol. Els efectius de neteja s’afanyen a polir la sala de viatgers, però no paren atenció al vidre frontal. En Luís Miguel recull la seva maleta i prepara la cabina pel maquinista que ha de fer el viatge de tornada. Ell encara ha de fer uns encàrrecs.

«Quan vinc a Lleida el meu fill em demana que compri pantalons. Té 22 anys, però els destrossa». Hi ha una botiga prop de l’estació on venen saldos de roba i aprofita per comprar uns quants texans «tirats de preu».

Ser maquinista, diu, pot fer-se avorrit quan vas sol, «però la quantitat de gent i llocs que he conegut no es pot comparar amb res». Els amics em demanen oli quan passo per Les Borges i la família vol roba quan viatjo a Lleida. Els àpats són un altre plat que no pot faltar. A Lleida toca anar a veure la Julya, qui li prepara uns entrepans «massa generosos».

Al veure Zapatero per la televisió del bar no pot evitar criticar-lo. Amb tot, admet que ell ha fet més pel ferrocarril a Catalunya que tots els presidents anteriors. «Veníem de molt endarrere, i totes les millores han suposat canvis qualitatius molt importants».

En Luís Miguel va entrar com a maquinista quan feia el servei militar. «Abans només es podia fer així. El primer pas era treure’t el carnet de conducció i després esperar a que hi hagués places. Actualment, per optar a la llicència de maquinista has de pagar 25.000 euros».

Havia començat la carrera de periodisme i la va deixar al segon any. «Quan vaig començar el curs de conducció no sabia distingir una andana d’una via». Ara ja porta 26 dels seus 47 anys fent de maquinista i no es queixa de la seva feina. «Els problemes que van haver-hi fa unes setmanes van ser pels maquinistes més joves. Reclamaven coses que ja estaven signades al conveni, i se’ls van sumar altres companys per solidaritat»

M’explica que el funcionament reivindicatiu dels maquinistes té unes queixes endèmiques. El seients ergonòmics o altres reivindicacions semblants són l’excusa que s’utilitza en la majoria de reivindicacions, sigui quina sigui el clam real.

«Fa poc, el sindicat de maquinistes va convocar una vaga per la transferència del servei a la Generalitat». Es queixa que en aquesta qüestió no hi ha ningú que parli clar. «Els polítics apliquen l’amenaça periodística, però no expliquen les coses tal com són».

Durant els últims incidents a Renfe, el conseller Lluís Recoder va amenaçar de traspassar el servei a Ferrocarrils de la Generalitat si la operadora actual no complia el servei. En Luís Miguel insisteix que això és inútil. Assegura que el seu conveni no variarà sigui quin sigui l’operador. «A mi m’és igual que em pagui Renfe o la Coca-Cola, l’únic que canviarà serà el logotip dels trens». La Generalitat, diu, ja pot decidir sobre horaris, preus i tota la gestió del servei. Per molt que l’operador canviés, les condicions serien les que el govern català decidís, i els trens seguiren sent els mateixos, igual que els maquinistes.

Senyala l’estació que queda rere el vidre per explicar-me el cas de la línia de Lleida a la Pobla de Segur, que té similituds amb la situació de Rodalies. Fins l’any 2005 aquesta línia havia sigut de Renfe, que la mantenia sense inversions i havia amenaçat de tancar-la diverses vegades. Aprofitant la normativa europea per liberalitzar el ferrocarril, el govern de Maragall va decidir que aquell servei s’havia de mantenir i va invertir els diners per modernitzar-lo amb Ferrocarrils de la Generalitat com a operadora. Tanmateix, els trens i els maquinistes són de Renfe, que té un conveni firmat amb FGC. La operadora, diu, és la que acaba posant el servei, però els diners venen d’altres llocs.

Sense adonar-nos-en, havia arribat l’hora de marxar. Abans d’entrar a l’edifici el maquinista passa per l’estanc de l’estació a comprar loteria i m’ensenya el que havia de ser l’Estació d’AVE de Lleida. «El problema que tenim a casa nostra es que ens gastem massa diners en inversions innecessàries». Un edifici en forma de cub havia d’albergar l’entrada de viatgers a l’Alta Velocitat, i al final s’ha quedat en no res.

Tornem a pujar al tren amb el que hem vingut on ens espera en Manuel, un altre maquinista que conduirà de retorn a Barcelona. «En aquesta companyia hi ha molts despropòsits, com aquests horaris de treball que no entén ningú». En Manuel, el nou maquinista, és de Zaragoza, i ha vingut de viatger en un AVE per dur l’Avant fins a Sants. A la tarda tornarà a agafar un tren (conduït per un altre company) fins l’Aragó. «No s’entén que ell hagi de venir des d’allà quan aquest trajecte el podria fer jo». En Luís Miguel em confessa que cobra per hores de conducció, així que si ell agafés aquell tren, diu, seria millor per tots.

A l’alçada de Martorell els dos maquinistes paren la conversa. En Luís Miguel ha portat una càmera per gravar una part del trajecte que vol posar al seu bloc. I és que aquest maquinista de Mitjana Distància ha obert un espai de debat i “atenció al client” en el seu bloc Se me olvidaba (http://maquinistilla.blogspot.com) que complementa amb una vida molt activa a Twitter (http://twitter.com/maquinistilla). Pocs maquinistes poden dir com ell –encara menys com estan les coses– que han acabat convertit els seus clients en veritables amics.

El que sí voldrem saber és la persona o entitat que ha encarregat aquest estudi. Al cap i a la fi, si aquests sondejos no es fessin, desconeixerem dades d’aquesta transcendència que, si més no, ens ajuden a reflexionar. Ben mirat, els resultats es poden interpretar des d’un punt de vista sociològic. Si tal nombre de canins disposen d’un perfil a les xarxes socials és perquè aquests serveis han esdevingut un element transcendental a la nostra societat.

Les dades recollides per aquest estudi s’han elaborat a partir d’una enquesta a més de 400 nord-americans amb gossos. Els Estats Units són el país del món amb més animals de companyia. Les estadístiques revelen que, l’any 2009, hi havia uns 77 milions de nord-americans amb  gossos com animal de companyia. De mitjana, un propietari es gasta fins a 1000$ l’any en el seu gos, i un 5% arriba fins als 10.000$

Del 14% de gossos amb perfil creat a Facebook, un 42% tenen fins a 25 amics, i destaca la franja de gossos amb fins a 500 amics, el 9% del total. Segons els seus propietaris, les xarxes socials fan que les seves mascotes tinguin una bona relació amb el món… com a mínim, això és el que els han respost els seus “amics”.

Algunes d’aquestes mascotes també són populars a altres xarxes. Un 6% de gossos tenen un compte creat a Twitter, percentatge que s’extrapola a Flickr. YouTube és el servei que més es porta entre els canins. Un 27% d’aquests (hem de suposar que per via dels seus amos) lluiten per la fama en el popular portal de vídeos.

Els números presentats ens poden provocar moltes reaccions. Podem estar d’acord o no amb les dades presentades i la naturalesa d’aquestes, però si més no, a part de curioses, resulten inèdites. Fins ara es sabia que els nord-americans gastaven una quantitat de diners considerable amb la seva mascota, així que saltar a la fama del YouTube només era qüestió de temps.

Les xarxes socials s’han mostrat poderoses a l’hora d’enderrocar un govern (recordeu els talls d’Internet a Egipte fa unes setmanes), però ningú els hi treu el potencial que tenen en altres àmbits. Cap dels serveis presents en aquest estudi té actualment un reglament per gossos, però segur que molts dels seus “usuaris” tenen més seguidors o amics que molts de nosaltres.

C’est la vie.

Estudi elaborat per: Lab42.com

Vist a: Trecebits.com

El passat 25 de febrer es van fer públics els resultats de la 13a enquesta “Navegantes en la red” de la AIMC. Aquestes sigles corresponen a l’Associació per la Investigació de Mitjans de Comunicació, que des de ja fa uns anys publica un baròmetre sobre la popularitat i els usos d’Internet.

Aquesta edició compren els resultats aportats per unes 40.000 persones, si bé no es pot considerar una mostra del tot representativa sobre la població a Internet (no tothom pot o vol invertir 12 minuts en respondre aquesta enquesta). En qualsevol cas, l’estudi mostra diferències respecte l’anterior enquesta i constata que Internet és cada cop més necessari i mòbil.

Teniu els principals detalls en el següent podcast.

DIMARTS, 8 DE MARÇ DE 2011

Secció noves tecnologies: Minut 11:40

Si voleu, també podeu trobar-ne un resum gràfic aquí.

Enmig d’una Internet canviant i un món revolucionat, els mitjans de comunicació que treballen des de la xarxa tenen molt a dir. A la nova redacció de VilaWeb no hi falta feina. Ahir TV3 va desaparèixer totalment del País Valencià i el diari va deixar d’emetre en senyal de protesta. Aquesta nit tornaran a obrir el web amb un seguiment especial de la notícia. Però al món hi passen més coses. La societat canvia i s’organitza de manera virtual.

Quin va ser el teu primer pensament al conèixer el cessament de TV3 al País Valencià?

El primer  sentiment va ser de molta  tristor. A la meva casa de Bètera tinc sintonitzada TV3 des de fa molt temps. De fet, quan tenia 20 anys, vaig participar en el finançament dels repetidors venent butlletes, així que al saber  la notícia creia que allò no podia estar passant. Hi ha qui no entén que milers de valencians vam col·laborar per tenir TV3.

D’aquí a uns anys aquest tancament hagués estat impossible, perquè la televisió acabarà anant per Internet. Tot i així,  és un atac en tota regla, i no ens podíem quedar de braços plegats; per això VilaWeb va decidir engegar la campanya “Sense Senyal”.

Aquest tancament té alguna cosa a veure amb una banalització del periodisme? Seria comparable amb la substitució de CNN+ pel Canal Gran Hermano 24h?

Són coses diferents. Es tracta d’un enduriment d’Espanya. L’Estat Espanyol va acceptar de mala gana realitats nacionals diferents durant la transició, i cada cop es torna més intransigent. És comparable amb la sentència del TC contra l’Estatut.

Per Internet hi ha qui compara el tancament amb la situació a l’Iran o Egipte.

És un atac gravíssim a la llibertat d’expressió i de informació. En un moment en que jo rebo a casa meva Al Jazeera, Russia Today o altres canals internacionals, aquest tancament és simplement ridícul. VilaWeb ha fet un estudi sobre quins canals de televisió es poden veure al País Valencià, i és sorprenent com la graella és en castellà i està majoritàriament en mans de l’extrema dreta. No conec un cas semblant a la Unió Europea.

I amb aquest protagonisme d’Internet, quants anys de vida li dones al paper?

El paper ja està mort com l’havíem entès fins ara, encara que no crec que acabi de desaparèixer mai. De fet,  hi ha gent que està fent coses molt interessants en paper. Al centre de Milà, per exemple, es reparteix un diari que es diu Il Folio, només d’opinió, que val tres euros. Crec que això són bons exemples d’evolució del paper.  Nosaltres mateixos estem treballant per imprimir una revista mensual.

En un futur, els mitjans hauran de comunicar les notícies per Internet i el mòbil i deixar el paper per a la opinió. El problema és que els diaris que coneixem ara no sabran fer això; estan tan obsessionats amb el passat que no veuen aquesta oportunitat.

Tu vas començar VilaWeb ara fa 16 anys. En quin moment et vas adonar que Internet era el futur?

Jo abans feia de reporter internacional. Quan viatjava veia que alguns col·legues que treballaven per diaris americans i anglesos tenien informació que a mi no m’havia arribat i la treien per una cosa que li’n deien xarxes (no era Internet, encara).

Precisament, vaig interessar-me per les xarxes per una qüestió d’enveja. A principis dels 90, quan treballava a La Vanguardia, em van arribar a demanar que anés a casa a buscar les notícies d’agència perquè encara no havien arribat a la redacció.

…i et vas adonar del potencial d’Internet.

Totes aquestes coses em van fer veure que allò tenia futur. Al 1994 vaig treballar un temps en un diari canadenc, on aquesta tecnologia estava més implantada i a partir de llavors vaig veure que calia aprofitar-ho. De fet, quan vam començar VilaWeb, no sabíem quin futur tindria. Vam decidir tirar-nos a la piscina i començar a nadar.

Creus que ara estem davant un altre canvi?

És evident que hi ha un canvi de cicle. L’Internet tancat de 1995 no és el mateix que el d’ara,  on la gent agafa una frase o titular i el fa volar per les xarxes socials. L’Internet que hem vist fins ara és una broma comparat amb el que ens espera. Ara prima la mobilitat, a la xarxa s’hi accedeix des del mòbil i és més important la marca VilaWeb que el web VilaWeb.cat.

Això implica que Twitter és el nou periodisme?

S’ha de distingir. Jo estic molt en contra del que s’anomena “periodisme ciutadà”.  No importa que el periodisme només sigui una part de la informació o que, fins i tot, no sigui la fonamental.  En termes democràtics és fabulós que tothom pugui expressar-se,  però això no és periodisme.

Algú que té un bloc està fent una feina, però el periodisme és un exercici professional, que es fa en una redacció, cobrant, amb una determinada deontologia, uns codis etc. Jo no conec un “cirurgià ciutadà”, i si existís, no m’agradaria que m’operés.

L’ús de les xarxes socials està molt generalitzat, però el fenomen no s’explica a les aules.

Els canvis són tan ràpids que es fan difícils d’explicar. Per mi, encara ara, el correu electrònic és la conquesta principal de Internet. En canvi, em trobo amb nens que ja no tenen correu electrònic perquè el troben massa lent, i prefereixen comunicar-se per Facebook o Messenger. Tot està passant a una velocitat excessiva, i això fa que sigui difícil assimilar culturalment i socialment algunes coses. De fet, estic molt preocupat al veure com hi ha gent que no concep el dret a la privacitat a Internet.

Caldria educar més que ensenyar, doncs.

Seria important una educació sobre la privacitat a Internet, però sempre arribarem tard.

Fa un any un regidor socialista va insultar la directora de TV3 i després es va defensar dient que ell creia que allò no ho llegiria ningú. Això denota la ignorància de la gent respecte la magnitud de Internet. El problema és que tot passa massa ràpid i cada vegada s’accelera més. Ningú sap què hi haurà després de Facebook…

VilaWeb es defineix com un diari independent i compromès. El fet que hi hagi certs anunciants no afegeix descrèdit a notícies delicades?

Jo ho plantejaria al revés: si Vilaweb va apagar-se contra en tancament de TV3 i va renunciar a la publicitat durant 24 hores és perquè creu que el seu compromís amb el país l’obliga a fer aquest gest. Espero que es valori això i la publicitat de les empreses s’entengui en aquest context. El diari s’ha de pagar, però a l’hora nosaltres tenim suficient ètica com per deixar de cobrar durant 24 hores si és necessari.

No queda més remei que acceptar publicitat, doncs.

VilaWeb funciona amb 26 persones treballant, amb una operativa molt potent i això s’ha de pagar. Podríem cobrar als lectors, però si no, hem d’acceptar publicitat,

No crec que ningú ens pugui acusar a nosaltres de ser uns venuts. Entre d’altres motius hem demostrat que quan hi ha una notícia dolenta per un anunciant nostre la publiquem igual. Som un diari en el qual el departament de màrqueting té prohibit parlar amb els periodistes.

Hi ha col·lectius que demanen a Google que modifiqui algunes cerques per prevenir l’anorèxia o casos de suïcidi. On està el límit entre la llibertat d’expressió i la responsabilitat corporativa?

És un tema delicat. En els casos en que tots hi estem d’acord seria fantàstic posar uns límits morals a les cerques, però no pots fer que algú decideixi per tu. Si desprès un govern determinat demana a Google que censuri determinades webs segur que hi ha polèmica.

Entenc que hi ha unes situacions que són molt clares, però davant l’amenaça de que algú tingui el poder d’exercir la censura jo sempre prefereixo viure amb risc. Encara que sigui més perillosa, la llibertat és més important.

Per tant, mesures com la Llei Sinde…

Això és una barbaritat! Una bèstia incomprensible que s’explica per les pressions d’alguns sectors encapçalats per l’SGAE. El pitjor de tot és que és inútil. No funcionarà, crearà més problemes dels que solucionarà. Per desgràcia a la classe política li costa entendre la nova realitat d’Internet. Ho demostren a diari, i aquesta n’és una prova.

Anem endarrere en qüestions de tecnologia? Ara el nou govern vol treure els ordinadors a les aules.

El problema no són els ordinadors. Valoro positivament la voluntat de l’anterior conseller de provocar un canvi a les escoles, però no les formes. No pots implementar ordinadors i no posar connexió, com s’ha fet. Hi ha altres coses que tampoc estan clares, com per què tothom s’ha de comprar un Toshiba amb Windows i pagar a través de La Caixa.

El pitjor és que no s’ha parlat amb els interessats. Hi ha mestres que estan fent  experiments telemàtics a les aules des de fa vint anys i ningú els va consultar al posar els ordinadors ni al treure’ls. A excepció d’alguns països nòrdics, Europa té una tradició maldestra en aquest sentit.

Vicent Partal

El periodista valencià Vicent Partal es va encuriosir per un projecte incipient quan encara no rebia el nom d’Internet. Als seus 50 anys segueix al capdavant d’un dels primers projectes telemàtics en llengua catalana, el diari digital VilaWeb, que enguany celebra 16 anys amb una salut de ferro (prop de 900.000 visites mensuals). Al 1994 Partal es va implicar en el programa radiofònic L’Internauta, el primer de divulgació d’Internet a casa nostra. Des de llavors, ha aplicat les noves tecnologies a la seva feina, i ha encapçalat una manera independent i compromesa de fer periodisme que ha rebut un ampli reconeixement.

–

J. Andreu Palacios